Bon profit

Bon profit

Per poder desenvolupar l’article d’avui caldrà fer un petit apunt tècnic imprescindible perquè s’entengui bé. Avui parlarem de verbs, i per això hem d’explicar la distinció entre els dos tipus principals de verbs: els transitius i els intransitius.

Ras i curt, els verbs transitius necessiten un element que els complementi el significat (complement directe, indirecte o de règim preposicional). Els verbs intransitiu no admeten cap complement que en completi o en modifiqui el significat. En aquesta distinció no hi entren els complements circumstancials, que són els que modifiquen la circumstància, el marc en què ocorre l’acció —generalment lloc o temps, tot i que n’hi ha de moltes altres menes. Els circumstancials no modifiquen el verb, sinó el marc on s’enquibeix la frase; per dir-ho d’una altra manera, aporten informacions no imprescindibles per entendre el significat del verb.

Posem-hi exemples. Són complements circumstancials (CC) els elements subratllats:

- L’any passat la meva àvia va aprendre a navegar per internet. (CC de temps)

- A Sant Quintí de Mediona vaig veure la millor Festa Major que he vist mai. (CC de lloc)

- Només volia treballar amb les seves eines. (CC d’instrument)

Aquests complements no fan canviar el significat del verb.

Ara ja sabeu què és un CC. En l’anàlisi que farem a continuació cal que tinguem present que quan parlo de complements que modifiquen el verb estic deixant sempre de banda els CC. Van a part.

Tornem a agafar el tema dels verbs transitius i intransitius —si no en recordeu la definició, aneu un altre cop al segon paràgraf.

Amb un sol exemple ens quedarà claríssim què és un verb transitiu i què és un verb intransitiu (verb negreta; complement subratllat):

- L’helicòpter vola. (intransitiu)

- L’helicòpter sobrevola casa meva. (transitiu)

Ara em direu: home, «casa meva» podria ser un CC de lloc. I jo us diré que no. Per unes quantes raons: primer, no el podem treure, per tant, és un complement que el verb necessita per completar el seu significat —si algú diu l’helicòpter sobrevola, qualsevol contestarà què sobrevola?; segon, si el substituïm per un pronom feble dóna l’helicòpter la sobrevola i els CC de lloc se substitueixen per hi.

Amb aquest exemple queda clar que no podem treure el complement al verb transitiu ni posar-ne un al verb intransitiu:

- L’helicòpter vola casa meva. (és clarament agramatical)

En canvi, sí que podem dir:

- L’helicòpter vola per damunt de casa meva. (l’element subratllat és un complement circumstancial)

I per què tant de merder? direu. Doncs sí, reconec que avui ha costat molt arribar al tema, però us prometo que seré breu.

Avui em volia centrar en els verbs dinar, sopar, esmorzar i berenar. La qüestió és que amb aquests verbs s’està produint un error greu des de fa temps en la nostra llengua. Resulta que són intransitius i els fem servir com a transitius. AIXÒ ÉS GRAVÍSSIM. Això significa que diem aquestes expressions, que són incorrectes:

- He dinat pollastre amb patates.

- He esmorzat un entrepà.

- Avui soparem verdura.

- De petit sempre berenava pa amb xocolata.

Hauríem de dir:

- Per dinar he menjat pollastre amb patates.

- Per esmorzar m’he menjat un entrepà.

- Avui per sopar hi ha verdura.

- De petit per berenar sempre menjava pa amb xocolata.

Per tant, tampoc no hauríem de dir:

- Què estàs sopant?

- Què has dinat?

Sinó:

- Què estàs menjant, per sopar?

- Què has menjat, per dinar?

Senyors, potser us sembla insignificant, però tornem a estar al mateix punt de sempre. Cal que procurem de mantenir la sintaxi genuïna de la nostra llengua. Si no la vetllem nosaltres, no ho farà ningú.

PS: Si l’heu acabat, avui ja podeu considerar-vos tips.