Tot ple

Avui, canvi d’estratègia. Engegarem pel barbarisme i anirem trobant la millor manera d’esmenar-lo en català. El verb castellà rellenar que, no ens enganyem, sona molt en català.

Si us dic: quina seria la forma correcta de dir rellenar en català?

... (penseu-hi)

...

Estic convençut que la majoria de vosaltres heu pensat que la resposta seria el verb farcir. EUREKA! Perfecte, correcte! Molt i molt bé! Seria això.

Ep!!! No tant ràpid! Que semblava molt fàcil i no ho és tant. I segurament d’aquí vénen la majoria dels problemes.

Farcir és correcte en aquests contextos:

-         M’agraden les olives farcides d’anxova.

-         En aquell restaurant hi fan un pollastre farcit per llepar-se’n els dits.

Ara bé, i aquí comença el ball de bastons, quan el context és el següent, com s’ha de solucionar?:

-         Bon dia, relleni aquests formularis, sisplau.

Sé que la majoria heu pensat en el verb omplir.

-         Bon dia, ompli aquests formularis, sisplau.

La veritat és que no acaba de ser la solució òptima. És català, és veritat, però el verb omplir no acaba de ser l’adequat per a aquest significat. Hi ha un altre verb més escaient, més correcte, perfecte. A més, tots el coneixeu, però podríem dir que està adormit.

Quin és?

...

... (no?)

Va, que us el dic. El verb indicat en català que significa rellenar (un formulari) és emplenar —pronunciat a molts llocs omplenar.

-         Bon dia, empleni aquests formularis, sisplau.

Segur que ja el coneixíeu. Doncs au, ara teniu una missió: fer-lo servir (correctament).

Per cert, ens queda el semi-verb reomlpir. En català tenim la sort de tenir els verbs farcir i emplenar i, per tant, podem dedicar a aquest verb el sentit lògic que ens indica, ‘omplir de nou’, cosa que en castellà no poden fer i han de dir llenar de nuevo perquè rellenar ja està ocupat.

Sempre pots triar

Diu que el segle xxi és el segle de l’empobriment de les llengües. És curiós realment que quan més gent alfabetitzada hi ha al món, més precàriament s’utilitzin les llengües. Com diria aquell, en si mateix presenta un oxímoron. A veure, el que diuen els experts és que es creu que actualment es fa servir un inventari més inferior de paraules que abans; el vocabulari és més limitat. Tot és cosa, allò... bé, s’hauria de veure i d’analitzar amb calma.

De totes maneres, jo no us vull parlar pas d’això, sinó d’una cosa que afecta directament la nostra llengua i que només hi té a veure relativament.

El català, com ja he dit molts cops abans, és una llengua que s’està empobrit sintàcticament  i lèxicament —tot ho copia i ho calca del castellà. Avui us vull parlar d’això, de certes paraules genuïnes, molt vives fins ara, que estan desapareixent del dia a dia. El més greu de tot plegat és que les paraules «invasores» no són barbarismes, per això costen molt més d’identificar.

Per veure-ho més clar, posarem sobre la taula els dos casos clamorosos que fa dies que detecto a peu de carrer. Es tracta de la desaparició progressiva de les paraules botiga i casament, que estan sent substituïdes de manera implacable per tenda i boda. És el que dèiem, tant tenda com boda són paraules catalanes, nostrades des de fa segles, però fins fa ben poc es mantenien en segon terme, es feien servir residualment per fer descansar les titulars botiga i casament. Però ara, i sospito per què, les titulars han passat a ser la tenda i la boda, i segons com, les altres no van ni convocades.

Potser, i només potser —irònic—, això passa perquè aquestes formes —tenda i boda— són pastades a les formes castellanes tienda i boda. Com que en castellà no hi ha cap símil a la paraula botiga amb aquest significat i el casamiento és correcte però sembla que només la fem servir els catalans quan parlem en castellà, s’han preferit adoptar les altres formes, molt més properes i naturals per a algú que té el castellà com a llengua primera. El problema és que s’estan acomodant com a primeres formes en molts àmbits, fins i tot en àmbits catalanoparlants.

Per tant, estiguem atents, o acabarem parlant un català tan pobre que podran dir que és dialecto i potser tindran raó —com molt seriosament està passant amb el gallec. De moment ens n’estan colant moltes.

PS: compte perquè la gent comença a elegir o escollir sempre en lloc de triar.

Xarop de bastó

Els conceptes dreta i esquerra més o menys tots els majors de 6 anys els tenim clars. Avui us en vull parlar, perquè tenen un tou de curiositats. Primer, sembla que en català la dreta i l’esquerra no vénen del llatí. En llatí eren la DEXTRA-AE i la SINISTRA-AE. En primer lloc, la pregunta és: i doncs, d’on vénen aquestes paraules? Haurem de buscar-ho. Però ja d’entrada —abans de buscar-ho al diccionari etimològic— em sona que l’esquerra ve del basc; la dreta no en tinc ni idea, però tenint en compte que en francès es diu droit —és a dir, que comparteixen origen—, pot molt ben ser que vingui del germànic.

Mirem-ho. Comenem bé! D’esquerra no se’n coneix l’origen, però la hipòtesi que donen és que ve del basc antic, previ als romans, de la forma eskuerra, forma creada de la paraula esku (‘mà’) i okerr (‘defectuós’), la qual cosa tindria sentit, però no deixa de ser una hipòtesi. La dreta tampoc no és gaire clar d’on ve, però del diccionari etimològic se n’extreu que ve del llatí —m’he equivocat—, de la paraula DIRECTŪRA (direcció recta); ho donarem per bo perquè té molt de sentit.

Molt bé, ara que ja sabem d’on surten aquestes dues paraules, podem entrar en matèria. Conceptualment la mà dreta sempre ha estat considerada com la mà de la força i la mà esquerra la de la traça. És a dir, l'esquerra sempre ha estat la mà «inútil» històricament —que no se m’enfadin els esquerrans—, per això, el fet de poder fer una tasca amb l’esquerra significa que ets una persona molt hàbil.

I ara ve l’explicació que us vull fer i que, tot i no que no és més que una anècdota, trobo que és força significativa. Resulta que en català per ensenyar el comportament als animals se’ls ensinistra i en castellà se’ls adiestra. Ja ho heu detectat, no?

Encara no?

Us ho explico. En català els animals se’ls ensenya amb traça, amb la mà esquerra, amb la sinistra —d’aquí ensinistra. En castellà, els animals se’ls ensenya amb força, amb la mà dreta, amb la dextra —d’aquí adiestra. És a dir, o se’ls ensenya a hòsties o amb paciència. Els catalans, poble negociador i pactista des de sempre, pactem fins i tot amb les bèsties. Els castellans, poble més aviat invasor, aconsegueixen el mateix resultat amb xarop de bastó.

No jutjo què és millor ni què és pitjor. Però queda palès amb una simple paraula un tret cultural molt important, del poble català i del poble castellà. Potser a alguns uns semblarà una ximpleria o una casualitat, a mi no. La llengua diu molt de les persones i de les cultures; la llengua ens explica com és la gent que la parla.