No vull esparverar els puristes, però avui toco un tema
controvertit. La meva consciència de lingüista fa dies que m’empeny a fer-ho, a
desafiar les regles del joc, a reivindicar unes formes massa sovint deixades a
nivells propis de delinqüents suburbans. Però no penso quedar-me callat, no. He
estat assajant durant temps i m’he anat carregant d’energia per abordar aquest
tema, un fenomen que estem tots culturalment programats per menysprear des de
ben petits.
Senyores i senyors, no us faré esperar més. Us parlo del
nostre verb existencial per excel·lència i del problema que té amb les
concordances: el verb haver-hi. Sóc conscient que un cop oberta la caixa
de pandora ja no em puc fer enrere. Així doncs, endavant les atxes!
En primer lloc desmenteixo el paràgraf anterior —comencem bé—
ja que de problema no en té cap.
Els verbs no tenen problemes de concordança; diguem-ne que saben perfectament
com s’han de comportar. El conflicte apareix amb el nostre dialecte estimat, el
dialecte central. Resulta que en català central històricament s’ha fet la
distinció entre:
-
Hi ha un nen. (singular)
-
Hi han dos
nens. (plural)
El problema apareix amb l’estàndard, el qual ens diu que el
verb haver-hi no ha de concordar mai amb el Subjecte / Complement Directe
plural. De fet, tècnicament no diu que sigui incorrecte, sinó que és poc
recomanable. En tot cas, la gramàtica catalana vigent no deixa prou clara la
qüestió i la tradició ha anat etiquetant les formes concordades plurals del verb
haver-hi com a incorrectes. En certa manera, és incorrecte per costum.
Evidentment aquest tema s’ha de solucionar amb l’aparició de la nova gramàtica
catalana —que està al caure. Tanmateix, mentrestant, tenim un problema.
Des del meu punt de vista, considero que és bastant greu que
des de ben petits, a l’escola de primària, ja els mestres et diguin que hi
han és incorrecte (caram, si fins i tot me’l corregeix el corrector automàtic
del word! Això és una persecució). Senyors, si la concordança plural d’haver-hi
és una forma genuïna catalana, matant la forma hi han estem
copiant el castellà:
-
Hay un
niño.
-
Hay dos ninos.
Hòstia, collons! No fotem riure! Prou que copiem la llengua
veïna a tot arreu, no la copiem en aquest cas, per l’amor de Déu. Que aquí la
gent en la parla col·loquial té la tendència a fer servir la forma genuïna; no
els tallem les ales.
Bé, tornem al tema. El verb haver-hi normativament
només té concordança singular, i la seva forma hi ha és la que concorda
amb la tercera persona del singular (ell/ella/allò) i la tercera persona del plural
(ells / elles / aquelles coses) —que són amb les úniques persones en què pot
aparèixer.
-
Hi ha
un nen enfilat a l’arbre. (normatiu)
-
Hi ha
dos nens enfilats a l’arbre. (normatiu)
En català central, la forma més usual en la parla
col·loquial de la gent és:
-
Hi ha
un nen enfilat a l’arbre. (normatiu)
-
Hi han
dos nens enfilats a l’arbre. (no normatiu)
En aquest sentit, el verb haver-hi és paral·lel al
verb caldre, en els dialectes en què caldre concorda en plural, hauria
de concordar també haver-hi:
-
Cal més
ajuda de l’administració.
-
Calen més
ajudes de l’administració. (català central / normatiu)
-
Cal més
ajudes de l’administració. (català nord-occidental / normatiu)
Veient això, es demostra clarament que hi ha un greuge
important que cal que se solucioni aviat.
A part d’això, reivindico la resta de formes que no siguin
el present d’indicatiu:
-
Hi havien tres
reis mags.
-
Hi havien
hagut fins a 3.000 habitants en aquest poble.
-
Hi hauran
tres cases diferents.
-
Hi haurien
d’haver lleis diferents.
Així doncs, faig una crida a defensar la nostra manera
pròpia de parlar. El català central té moltes riqueses lèxiques, sintàctiques i
fonològiques que també hem de reivindicar com a riquesa de la llengua. Si ens
fa il·lusió que a València diguin jo cante (jo canto) o a Mallorca
diguin ses illes (les illes), també ens hem d’enorgullir
de les formes nostrades com hi han.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada