Hi han verbs no concordants

No vull esparverar els puristes, però avui toco un tema controvertit. La meva consciència de lingüista fa dies que m’empeny a fer-ho, a desafiar les regles del joc, a reivindicar unes formes massa sovint deixades a nivells propis de delinqüents suburbans. Però no penso quedar-me callat, no. He estat assajant durant temps i m’he anat carregant d’energia per abordar aquest tema, un fenomen que estem tots culturalment programats per menysprear des de ben petits.

Senyores i senyors, no us faré esperar més. Us parlo del nostre verb existencial per excel·lència i del problema que té amb les concordances: el verb haver-hi. Sóc conscient que un cop oberta la caixa de pandora ja no em puc fer enrere. Així doncs, endavant les atxes!

En primer lloc desmenteixo el paràgraf anterior —comencem bé—  ja que de problema no en té cap. Els verbs no tenen problemes de concordança; diguem-ne que saben perfectament com s’han de comportar. El conflicte apareix amb el nostre dialecte estimat, el dialecte central. Resulta que en català central històricament s’ha fet la distinció entre:

-         Hi ha un nen. (singular)

-         Hi han dos nens. (plural)

El problema apareix amb l’estàndard, el qual ens diu que el verb haver-hi no ha de concordar mai amb el Subjecte / Complement Directe plural. De fet, tècnicament no diu que sigui incorrecte, sinó que és poc recomanable. En tot cas, la gramàtica catalana vigent no deixa prou clara la qüestió i la tradició ha anat etiquetant les formes concordades plurals del verb haver-hi com a incorrectes. En certa manera, és incorrecte per costum. Evidentment aquest tema s’ha de solucionar amb l’aparició de la nova gramàtica catalana —que està al caure. Tanmateix, mentrestant, tenim un problema.

Des del meu punt de vista, considero que és bastant greu que des de ben petits, a l’escola de primària, ja els mestres et diguin que hi han és incorrecte (caram, si fins i tot me’l corregeix el corrector automàtic del word! Això és una persecució). Senyors, si la concordança plural d’haver-hi és una forma genuïna catalana, matant la forma hi han estem copiant el castellà:

-         Hay un niño.

-         Hay dos ninos.

Hòstia, collons! No fotem riure! Prou que copiem la llengua veïna a tot arreu, no la copiem en aquest cas, per l’amor de Déu. Que aquí la gent en la parla col·loquial té la tendència a fer servir la forma genuïna; no els tallem les ales.

Bé, tornem al tema. El verb haver-hi normativament només té concordança singular, i la seva forma hi ha és la que concorda amb la tercera persona del singular (ell/ella/allò) i la tercera persona del plural (ells / elles / aquelles coses) —que són amb les úniques persones en què pot aparèixer.

-         Hi ha un nen enfilat a l’arbre. (normatiu)

-         Hi ha dos nens enfilats a l’arbre. (normatiu)

En català central, la forma més usual en la parla col·loquial de la gent és:

-         Hi ha un nen enfilat a l’arbre. (normatiu)

-         Hi han dos nens enfilats a l’arbre. (no normatiu)

En aquest sentit, el verb haver-hi és paral·lel al verb caldre, en els dialectes en què caldre concorda en plural, hauria de concordar també haver-hi:

-         Cal més ajuda de l’administració.

-         Calen més ajudes de l’administració. (català central / normatiu)

-         Cal més ajudes de l’administració. (català nord-occidental / normatiu)

Veient això, es demostra clarament que hi ha un greuge important que cal que se solucioni aviat.

A part d’això, reivindico la resta de formes que no siguin el present d’indicatiu:

-         Hi havien tres reis mags.

-         Hi havien hagut fins a 3.000 habitants en aquest poble.

-         Hi hauran tres cases diferents.

-         Hi haurien d’haver lleis diferents.

Així doncs, faig una crida a defensar la nostra manera pròpia de parlar. El català central té moltes riqueses lèxiques, sintàctiques i fonològiques que també hem de reivindicar com a riquesa de la llengua. Si ens fa il·lusió que a València diguin jo cante (jo canto) o a Mallorca diguin ses illes (les illes), també ens hem d’enorgullir de les formes nostrades com hi han.