Trio de vuits

El llenguatge humà és imprevisible.

Podríem dir que les llengües no són ciències exactes. Evidentment això seria fals en primer lloc perquè les llengües no són ciències. Una llengua és un sistema de codis que funciona «matemàticament» —de manera exacta i precisa, i metòdica— en certs nivells i de manera imprevisible en altres nivells. Totes les llengües tenen tres nivells en què no podem esperar l’imprevisible, en què els sistemes estan tancats i sempre actuen de la mateixa manera. Aquests tres nivells són el fonològic, el morfològic i el gramatical. Per a aquests tres nivells s’estableixen una sèrie de lleis a través de les quals es poden explicar tots els fenòmens possibles que afecten la llengua dins dels seus àmbits.

Per exemple, a nivell fonològic tenim un sistema tancat i inamovible de fonemes (sons). A partir de les lleis fonològiques expliquem perquè una /ɔ/ (O oberta) es converteix en [u] en la pronúncia: de c[ɔ]sa (cosa) passem a c[u]seta (coseta). Aquest fenomen es coneix com a neutralització. És una llei que explica com actua la llengua. I així actua la llengua en els nivells de la fonologia, la gramàtica i la sintaxi.

Ara bé, hi ha dos nivells en què la llengua actua —o pot actuar— de manera més imprevisible. Són els camps de la semàntica i de la pragmàtica. La semàntica és el camp que estudia els significats de les paraules —els conceptes— i és el que ens interessa per a aquest article. En realitat la semàntica és allò que apareix al diccionari. Si ens hi fixem, no és un nivell inamovible perquè està en constant evolució dia a dia; cada dia es formen noves paraules i cada dia hi ha paraules que canvien de significat. En principi podríem dir que el significat de les paraules és exacte i precís, que és previsible perquè surt al diccionari, però no és ben bé així: les paraules tenen molts matisos i sovint el diccionari no els recull tots.

Bé, i per què us explico això? Doncs en realitat no us volia atabalar amb teoria lingüística, però calia que us hi introduís una mica pel què us explicaré ara. En realitat és una simple anècdota que no té gens de transcendència, però fa rumiar una mica sobre com pot ser de sorprenent la llengua.

 Segurament estarem tots d’acord si dic que els verbs entrar i sortir són completament antònims, signifiquen el contrari, i mai no podran ser sinònims en cap context, oi? Doncs mira, resulta que no és ben bé així. He trobat un context en què poden significar exactament el mateix. És realment curiós.

De tant en tant m’agrada jugar a pòquer. I així me’n vaig adonar.

Posem-nos en situació.

Jo tinc dos vuits a la mà i en necessito un altre per tenir mà guanyadora, quan a l’última ronda (river) la carta que treu el repartidor (dealer) és un altre vuit. Amb quina frase resumim això que acaba de passar. N’hi ha dues de molt semblants: «ha sortit un vuit» i «ha entrat un vuit». I, ves per on, el que semblava impossible s’ha fet possible: entrar i sortir poden ser sinònims.

Als diccionaris no ho trobaràs, però estareu d’acord amb mi que no és pas gens surrealista l’explicació que he fet ni són gens inversemblants les dues frases que he dit. Això és la màgia de la semàntica i és el que em referia quan deia que podia ser imprevisible, i demostra l’habilitat que tenim els parlants per fer malabars amb la llengua. És meravellós.

I com deia al principi: el llenguatge humà és imprevisible.