Mira que som vulgars al Penedès

La dialectologia és una ciència oculta. S’oculta entre el que és «incorrecte» i el que és «vulgar». Aquelles paraules que no surten al diccionari normatiu són tractades impulsivament d’«incorrectes». Jo sóc dels que són del parer que en la dialectologia només hi trobem riquesa. Una llengua normal no ha de tenir por que les coses es diguin diferent segons la regió en què ens trobem.

Avui sóc aquí per explicar-vos un fenomen relacionat amb els pronoms febles propi de la meva petita pàtria, el meu estimadíssim Penedès. Resulta que aquí, com que som terra de ningú, tenim un microdialecte que queda entremig del tarragoní i del barceloní. Hi ha un fenomen concret en què això es materialitza: quan pronominalitzem darrere del verb. Aquesta pronominalització la fem mig en tarragoní, mig en barceloní —o millor dit, la fem en penedesenc.

Vegem, doncs, com és això. La part «barcelonina» és la que s’ocupa dels pronoms que fan referència a nosaltres i a vosaltres: els que en estàndard serien ens/nos i us/vos. Sí, els de:

-         Vam agafar-nos

-         Vau agafar-vos

El que fem en penedesenc i el que es fa en barceloní és:

-         Vam agafà-nse (tècnicament no s’hauria d’escriure així, però és per fer-ho gràfic, l’accent tampoc no hi va, és un símbol gràfic per demostrar que ha desaparegut la erra.)

-         Vau agafà-use

La part «tarragonina» s’ocupa de tota la resta dels pronoms: em/me, et/te, es/se, el/lo, la, els/los, en/ne, hi i ho. El que fa és fer desaparèixer la erra del verb i enganxar el pronom directament a la vocal final del verb, la qual cosa fa desaparèixer també la vocal del pronom en els casos de: me, te, se, lo, los i ne. Sé que així costa d’entendre i és avorrit, però la teoria s’ha d’explicar mal que ens pesi. Ara ho veurem claríssim amb els exemples. Primer els exemples en estàndard i després en penedesenc:

-         Vaig a dutxar-me → Vaig a dutxà’m

-         Vaig mirar-te → Vaig mirà’t

-         Va agafar-se → Va agafà’s

-         Va mirar-lo → Va mirà’l

-         Va mirar-la → Va mirà-la

-         Vaig agafar-los → Vaig agafà’ls

-         Vaig menjar-ne → Vaig menjà’n

-         Vaig anar-hi → Vaig anà-hi

-         Vaig donar-ho → Vaig donà-ho

Suposo que a molts de vosaltres us ha vingut al cap alguna d’aquestes formes, que, no ens enganyem, s’estan perdent a marxes forçades. De totes maneres, és possible que entre la gent més gran encara n’hagueu sentit alguna.

Hi ha una cançó dels Pets, famós grup de música tarragoní, en què apareix una d’aquestes formes. La cançó és «Tantes coses a fer», del disc Sol. Diu: «la vida és el que passa mentre fas plans per tení-ho (tenir-ho) tot lligat». Si no em creieu, escolteu-la. 

Som o estem als llocs?

Els catalans del segle xxi som una mica desgraciats —en el bon sentit de la paraula— perquè sovint no sabem si som o estem als llocs. És a dir, no sabem si és correcte de dir:

-          Ei, paio, on ets?

o

-          Ei, paio, on estàs?

En realitat és gravíssim. Com pot ser que una societat no sàpiga quin és el verb correcte que anuncia la presència de les coses —o persones— als llocs? Segur que les llengües que tenen estatus normals no tenen problemes d’aquesta mena.

Efectivament, doncs, el que estic dient és que de les dues frases de dalt n’hi ha una que és correcta i una que no.

Ho explicaré, resumit, perquè en realitat és molt senzill. Probablement si a tots ens ho haguessin explicat bé, ara l’ús majoritari seria el correcte.

Entrem-hi, doncs. Primer cal que fem la distinció entre persones i coses; en lingüística es fan servir els termes éssers animats (persones) i éssers inanimats (coses).

Els éssers inanimats són als llocs, i sempre és així —veieu com n’és, de fàcil.

-          La taula és al menjador; la poma és al cistell; el quadre és a la paret; el cotxe és a l’aparcament.

Els éssers animats, entre els quals ens hem de comptar quan parlem de nosaltres mateixos, poden ser o poden estar als llocs. Depèn. Quan es tracta d’un moment puntual en què no importa ni el passat ni el futur sinó merament l’instant present actual, les persones són als llocs. Ara bé, quan al lloc merament físic s’hi ajunta el concepte de duració temporal, d’una estada més o menys prolongada en el lloc, les persones són als llocs, igual que abans, però també poden estar als llocs.

-          On ets, Joan?; ahir a les dues era al davant de l’escola; ara mateix són a Girona (no hi ha l’element de duració temporal).

-          Vaig estar [vaig ser] tota la tarda a casa; estaré [seré] tot el mes a Barcelona (hi ha l’element de duració temporal).

Si l’element de duració temporal no és explícit —no està escrit—, llavors es desprendrà de l’ús que fem del verb ser/estar:

-          Estic al carrer Indústria (hi estic vivint).

-          Sóc al carrer Indústria (hi sóc ara mateix, sense element de duració temporal).

Per fer aquesta última funció, com que ens falta l’element específic explícit que ens indica la duració del temps, el verb estar sol transformar-se en estar-se, justament per marcar aquesta funció i no deixar peu a les ambigüitats. La llengua és molt llesta.

-          M’estic al carrer Indústria (hi estic vivint; ara queda molt més clar el sentit temporal).

-          M’estic a una petita pensió vora el mar.

-          Dimecres m’estic de 3 a 7 al despatx (també es pot compaginar amb l’element explícit de duració).

Espero que us ho hagi aclarit una mica.

Gaudim o disfrutem, 2a part

Em consta que l’últim article ha creat controvèrsia. Em temo que no se m’ha acabat d’entendre —no em devia explicar prou bé. (Si no llegiu l’article anterior, no entendreu res).

Per començar, potser no vaig deixar prou clar que el tema és escaient quan parlem de català de formalitat baixa o mitjana.

Jo no volia dir que ara el que hem de fer és enterrar el gaudir i posar-nos a escriure disfrutar com uns bojos. No em mal interpreteu. Jo només pretenia indicar les tres opcions que tenim. Ara bé, cal tenir en compte —jo me’n rento les mans— que la segona opció és incorrecta, o millor dit, no és normativa.

Així doncs, reitero: com a comunitat lingüística podem apostar per una de les tres opcions, jo trio la tercera.

Sempre he pensat que hem d’aconseguir un català col·loquial propi i genuí. L’havíem tingut molts segles, només cal tornar-lo a trobar. Aixafar el català col·loquial amb expressions pròpies del català formal no és una bona idea per aconseguir una llengua normal.

PS: recordem que també tenim expressions fantàstiques com passar-ho bé.

Gaudir o disfrutar?

No us fa ràbia quan sentiu coses com aquesta?:
 — Els meus fills gaudeixen molt jugant a futbol.

El tema de debat és el verb gaudir. Sincerament, per mi fot pena. Què collons vol dir «gaudeixen jugant a futbol»?, per què no diem directament «els meus fills adquireixen molt de gaudi jugant a futbol»? Va, home, va!, que no veieu en què ens estem convertint?

El problema és que la majoria de catalanoparlants assassinarien la paraula disfrutar si la tinguessin davant —però en privat la fan servir, que els he vist. Sí, ja ho sé, disfrutar és un castellanisme —A LA FOGUERA!—, però també ho va ser al seu dia la paraula enfadar, i no sembla que a ningú li importi.

Així doncs, hi ha tres actituds que es poden prendre en relació a gaudir vs disfrutar. Aniré explicant gradualment des de la que estic menys a favor fins a la que estic més a favor.

En primer lloc podem fer desaparèixer —fer veure que no existeix— la paraula disfrutar i substituir-la sistemàticament per gaudir. Però llavors passen coses com la de l’exemple de més amunt. Aviam, gaudir és una paraula comú del lèxic català, jo no hi tinc cap problema, però passa una coseta; resulta que queda pedant en molts contextos. És una paraula pròpia de registres elevats. Considero que també es pot utilitzar en contextos col·loquials amb moltes limitacions —quan el plaer és molt elevat, llavors es gaudeix.

En segon lloc, podem deixar-nos estar de prejudicis i acceptar la paraula disfrutar per a registres col·loquials i de formalitat mitjana-baixa. Això estalviaria molts maldecaps i expressions forçades. Ara bé, aquesta solució, a part dels problemes «polítics» evidents que comporta, també té un altre problema; fa desaparèixer definitivament les paraules col·loquials genuïnes de la llengua catalana amb aquest significat. La qual cosa ens porta a la tercera solució.

En tercer lloc, podem apostar fermament per les paraules genuïnes que denoten aquest significat i provar de fer-les reviure en, almenys, els registres menys elevats de la llengua —els que ocupa la paraula disfrutar i comença a ocupar la paraula gaudir. Estic parlant de la paraula xalar. Realment no entenc perquè no s’ha fet mai una aposta ferma des dels mitjans per rescatar aquesta paraula, molt més natural que gaudir. També, en català, tenim la paraula fruir.

En fi, m’agradaria a les sèries de TV3, que tant s’esforcen a crear un col·loquial adequat, poder-hi sentir aquesta expressió:
 —  Els meus fills xalen molt jugant a futbol.

Espero que hagueu xalat molt amb aquest article.

PS: senyors, pretendre ser més correcte que el que realment cal és tan incorrecte com ser incorrecte.

Tipus de lletra

Avui no parlaré estrictament de temes lingüístics. Ni sintaxi, ni morfologia ni etimologia. Avui res d’això. El que diré avui vol obrir els ulls a molta gent. El que diré avui vol fer caure d’un pedestal certes «coses» que no hi haurien d’haver estat mai. Senyores i senyors, avui parlaré de tipus de lletra, de fonts de lletra —em refereixo a tipus de lletra estil Times New Roman o Arial.

Fa molt de temps que li tinc molta molta molta mania a una font en concret —que no es mereix la fama que té—, estic parlant de la meva enemiga Arial.

I ara us preguntareu: l’Arial? si és justament la que faig servir jo sempre. Tranquils, la fa servir tot déu, administració pública inclosa. A partir d’avui ja no la fareu servir mai més.

A veure, comencem pel principi. Perdoneu-me, m’he anat emprenyant de mica en mica i he perdut la forma. Som-hi. Per començar cal saber que hi ha dues menes de tipus de lletra: la lletra amb serifa i la lletra de pal sec (sense serifa). Aquest text està escrit amb la lletra —magnífica lletra— Georgia. La Georgia és una lletra amb serifa. Què collons és això de serifa? Ja va, home! La serifa són aquests «palets» rectes que surten als extrems de moltes lletres, com per exemple els que fan de base. Amb la lletra I queda claríssim. No sempre són a sota o a sobre, també poden ser als altres extrems, com en la lletra C. Exemple: AMIC.

La lletra de pal sec és la que no porta aquests «palets». Posarem els exemples amb la meravellosa lletra Trebuchet: la I i la C. Exemple: AMIC.

Generalment es recomana emprar lletres de pal sec per a textos curts com ara peus de pàgina, cartells o simplement textos escrits de menys d’un full. Les lletres de pal sec són més atractives en primer moment i atrauen l’atenció del lector, però es fan feixugues i cansen la vista en textos llargs. Així doncs, per a textos llargs és molt més recomanable fer servir les lletres amb serifa. Justament la serifa fa que la vista no es cansi tant quan llegim.

Abans de continuar criticant la maleïda Arial haig d’explicar una altra cosa relacionada amb tot plegat. Bé, tothom sap què és la cursiva, oi? És aquella lletra inclinada que serveix per destacar elements. FALS.

La cursiva és cert que serveix per destacar elements, però si ens hi fixem bé, no podem dir que és una lletra inclinada —si més no, no és una lletra inclinada i prou—, és molt més que això. La cursiva —més ben dit, la bona cursiva—, per la funció que fa, ha de quedar ben destacada. Això s’aconsegueix variant la línia, el traç, d’algunes lletres claus, i no només inclinant-la.

Fixeu-vos-hi: casa, casa.

Què ha passat amb la A? Torneu-ho a mirar. És una altra, no?

gat, gat. Amb la G passa el mateix.

No només són lletres inclinades, sinó que són diferents de la original rodona. Això passa desapercebut al lector (segur que molts de vosaltres no us n’havíeu adonat), però té la facultat d’aconseguir que el nostre subconscient sempre percebi la cursiva com a cosa diferent. Quan estem llegint, el nostre cervell ens diu ALERTA, aquesta lletra és diferent, i com a tal, sabem que hi ha alguna cosa que ha canviat respecte a la resta de text. Així, la cursiva fa perfectament la funció que ha de fer.

I ara ve quan explico el perquè de la mania que tinc a l’Arial. Doncs perquè aquesta merda de font, quan la poses cursiva, l’únic que fa és inclinar-la. Res més. Això fa que costi molt de percebre quan és cursiva i quan no.

Sense que serveixi de precedent, escriuré després de tants i tants anys amb Arial. Espero no haver de tornar-hi mai més.

casa, casa

gat, gat

Ja veieu que aquesta «cursiva» —si se’n pot dir cursiva, d’això, perquè déu n'hi do...— és una autèntica desgràcia. Vaja, que no serveix per a res.

En realitat, podeu fer la prova amb totes les fonts que tingueu al Word, així veureu quines són «bones» i quines «dolentes». No us penseu que és cosa de l’Arial, la majoria de tipografies que dóna el Word són d’aquestes, de les «dolentes».

Finalment us explicaré quines són les meves preferides, per si voleu fer-vos un favor i fer desaparèixer l’Arial de la vostra vida. Així ja tindreu substitutes. Per cert, no l’he anomenada, però una reverència a la clàssica Times New Roman.

Lletra de pal sec: Calibri, Lucida Sans, Gill Sans, Trebuchet.

Lletra amb serifa: Times New Roman, Garamond, Georgia, Palatino, Century Schoolbook, Book antiqua, Cambria.

Perdó, avui m’he fet pesat.

La fusta i el ferro

La qüestió és: per quins set sous la paraula culers porta erra i la paraula calés no en porta? Al cap i a la fi no es pronuncien cap de les dues. Ah, que no sabíeu que culers porta erra? Doncs sí, en porta —ha fet molt de mal el «Sang culé cor català»; evidentment està mal escrit.

Bé, doncs culer porta erra perquè ve de cul igual com fuster ve de fusta o ferrer ve de ferro. A aquestes paraules de «base» se’ls ha afegit el morfema «er», el qual n’ha modificat el significat. No té cap secret. Podríem dir que és morfologia elemental. Fixeu-vos que aquesta erra reapareix —vol dir que es pronuncia— en paraules derivades:

Culer → culerada

Fuster → fusteria

Ferrer → ferreria

Veieu, la segona erra sí que es pronuncia. La qual cosa dóna un argument més per tal de mantenir la erra escrita encara que no es pronunciï.

Per què, doncs, calés no porta erra? Doncs perquè no ve de cap paraula. Calés ve de calés. I punt. Així de fàcil.

O sigui que, sisplau, no tornem a escriure culés i calers, que n’estic fins al capdamunt. Gràcies.