Que no em sents?

Sovint apliquem malament els verbs sentir i escoltar. Segur que a tots ens han dit alguna vegada en una conversa telefònica de les que es tallen allò de «ei, no t’escolto». En principi en català hauríem de dir «ei, no et sento».  Perquè no és el mateix no sentir a algú que no escoltar a algú. Podríem dir que escoltar és expressament i sentir no.

Per tant, si algú et diu «que no m’escoltes?», és que sí que l’estàs sentint però estàs passant olímpicament d’ell.

Per fer un símil, diguem-ne que hi ha un cert paral·lelisme entre sentir/escoltar i veure/mirar. Quan tu mires una cosa, ho fas intencionadament, quan la veus, no. Doncs el mateix passa amb veure i escoltar.

—     Jo miro el mar (expressament, hi poses un focus d’atenció)

—     Jo veig el mar

—     Jo escolto el mar (expressament, hi poses un focus d’atenció)

—     Jo sento el mar

Per això podem sentir el mar sense escoltar-lo, però un cop l’escoltem, el sentim segur.

I és per aquest motiu que els verbs sentir i veure no tenen imperatiu. Tu no pots demanar/obligar a algú que senti o vegi alguna cosa, però sí que la miri o l’escolti.

—     Tu, mira la tele!

—     Tu, escolta la tele!

—     Tu, veu la tele!

—     Tu, sent la tele!

Ja veieu que les dues últimes frases, com a mínim, grinyolen.

El que és més curiós de tot plegat és que aquesta mena d’interjecció col·loquial del català actual, l’expressió ves, molt usada entre el jovent encara avui en dia —almenys a la zona del Penedès—, era al seu dia l’imperatiu del verb veure. Era vigent en català medieval fins que va perdre el significat original.

«Ves per on» = «mira per on»