On dius que vas?

Hi han paraules que tenen una habilitat especial que les fa molt més espectaculars que les altres. Aquesta habilitat —o súper poder— és la capacitat que tenen de transformar-se. Em centraré un cas concret d’aquest fenomen —no és pas l’únic, però és molt enlluernador—: la paraula (a) on.

A partir d’ara és imprescindible que deixem de banda el català normatiu i que ens concentrem en el català parlat espontani.

Fixem-nos-hi: va un paio i diu «collons, Pepet, a on vas tan carregat?». Aquesta construcció és improbable —segurament entre la gent més jove no tant, però ara no serem perepunyetes—, ja que segurament el que vol dir el paio és «collons, Pepet, avon vas tan carregat?», o «collons, Pepet, onte vas tan carregat?», o «collons, Pepet, avonte vas tan carregat?».

Em consta que hi ha variants del català que no hi posen aquesta v, sinó que hi posen una g (agon[te]). També, mal que em pesi, es comença a sentir pels volts de Barcelona l’expressió amb una d —alerta roja! castellanisme a la vista!— ja que s’assembla sospitosament al donde —va amb accent?— i dóna una cosa lletja com: «collons, Pepet, adon vas tan carregat?»; potser millor «joder, Pepe, adon vas tan carregat?».

Us explico: en la lingüística universal hi ha un fenomen que indica que quan una paraula o grup de paraules costen de pronunciar, la llengua mateixa ho rectifica afegint una vocal o una consonant —el que escaigui en cada cas— allà on cal. Aquesta «lletra» afegida per a una millor pronunciació —o una pronunciació més àgil— es diu epèntesi. En el català, l’epèntesi és un fenomen molt comú i moltes solucions orals no estàndards el fan servir (paiella, teiatro...). És el nostre cas: una a i una o costen de pronunciar juntes, doncs fotem-hi una v! —o una g.

La segona part —aquest te final a avonte— no sé com es pot explicar, però se m’acut una hipòtesi: és molt probable que sigui per donar més força a l’adverbi locatiu on, que per la importància que té a la frase (és sempre el nucli semàntic de la pregunta) potser li falta força fonètica. Bé, és una opció.

Tornem un moment a aquella d esperpèntica de adon: és impossible que sigui un procés d’epèntesi com en els casos de v o g perquè no existeix la construcció adonte, per tant l’hem de considerar un simple adonde —porta accent? no m’hi aclareixo— catalanitzat.

Bé, doncs ja coneixeu el transformer de les lletres catalanes.