Amb mots curts es pot dir tot

Us presentaré un exercici molt divertit que he fet. He trobat una història qualsevol —en aquest cas, de fet, és molt i molt absurda— i he provat d’explicar-la amb el mateix significat però només fent servir monosíl·labs. Espero que us agradi:

Història original:

            «A París, al migdia, un jove molt alt amb barret estrafolari puja en un autobús de la línia S, escridassa un viatger que li clava empentes i se’n va a seure; al cap de deus hores, a l’estació de Saint-Lazare, el jove parla amb un company que li aconsella d’apujar-se el Botó superior de l’abric per tancar-ne l’escot». Exercices de style (1947) Raymond Queneau.

Història modificada:

El sol és a dalt de tot, al mig del cel. Jo sóc dins un bus, com solc fer quan em moc pels volts o vaig a fer un tomb a prop. Quan, de cop, veig un noi. Du un elm molt rar i ell és alt i té molt de coll. El bus va tot ple i ell va dret, de fet molts hi van. Són com xais en un prat fent un mos tots ben junts o com porcs a la cort amb deu pams per a tots. En surt un, que és més baix, i li prem el dit del peu amb el seu. Jo crec que no li vol fer mal, val a dir. Ja en van uns quants que li ho fan, diu l’alt, uns set o vuit o pot ser que més. Tot roig i ja fart, li fot crits, ja n’hi ha prou, li diu, i fins i tot li fum cops. Doncs déu n’hi do, em dic per a mi. Mes, de cop, el noi alt veu son torn i seu prest en un lloc tot just buit fa no res (cal ser llest, es deu dir); el deix sol, dret, no li fa pas més cas, al noi baix. Ja tant li fa tot. Un cop jeu, no vol res més. I va i riu el molt tosc.

            Quan ja sóc baix del bus, més cap al tard, el veig lluny —no sens oi—, el noi alt, vull dir, i va amb un que és com ell. Ves per on, es veu que li diu que no pot dur el jec com ho fa, car hi té no sé què que no és al seu lloc i que va més a dalt. Déu me’n guard de dir re, ja sé prou com pot ser el noi que veig. 

Ps: com comprendreu, hi ha alguna cosa que no es pot explicar.