L'endemà

La veritat és que feia dies que em rondava. Tenia ganes d’encetar-ho, això. Finalment engego el blog sobre cosetes de la llengua catalana. No pretenc que sigui com una classe magistral de temes gramaticals, sinó que m’interessa molt més explicar com veig jo la situació de la llengua —espero no entrar gaire en sociolingüística; m’interessa més la dialectologia. La intenció és també explicar curiositats diverses relacionades amb la llengua. Certament encara no sé com serà o deixarà de ser el blog, en tot cas ja ho anirem trobant.

D’entrada vull deixar clar que prefereixo expressar-me amb un llenguatge planer i lluny d’aquell estàndard pedant que no parla ningú i que molts pensen que com més s’hi aproximin, més català saben; dubto que trobeu quelcoms al blog.

Finalment, explicaré el perquè del títol. Pot ser que molts hi vulgueu trobar un missatge polític. No pas. Procuraré no parlar-ne gens, de política. Simplement l’endemà és un símbol (l’expressió en si, no el significat) d’una sintaxi catalana que s’empobreix dia a dia. Actualment és tan habitual sentir el dia següent en el lloc on pertocaria l’endemà, que molts no s’han adonat que és un castellanisme. Sóc del parer que cal eradicar els barbarismes sintàctics molt abans que els lèxics —que són els que fan soroll— perquè són els que destrueixen l’estructura de la llengua, els que li canvien l’esquelet i de mica en mica fan que la llengua esdevingui una còpia —potser amb paraules pròpies— d’una altra.