dijous, 27 de març del 2014

Tot ple

Avui, canvi d’estratègia. Engegarem pel barbarisme i anirem trobant la millor manera d’esmenar-lo en català. El verb castellà rellenar que, no ens enganyem, sona molt en català.

Si us dic: quina seria la forma correcta de dir rellenar en català?

... (penseu-hi)

...

Estic convençut que la majoria de vosaltres heu pensat que la resposta seria el verb farcir. EUREKA! Perfecte, correcte! Molt i molt bé! Seria això.

Ep!!! No tant ràpid! Que semblava molt fàcil i no ho és tant. I segurament d’aquí vénen la majoria dels problemes.

Farcir és correcte en aquests contextos:

-         M’agraden les olives farcides d’anxova.
-         En aquell restaurant hi fan un pollastre farcit per llepar-se’n els dits.

Ara bé, i aquí comença el ball de bastons, quan el context és el següent, com s’ha de solucionar?:

-         Bon dia, relleni aquests formularis, sisplau.

Sé que la majoria heu pensat en el verb omplir.

-         Bon dia, ompli aquests formularis, sisplau.

La veritat és que no acaba de ser la solució òptima. És català, és veritat, però el verb omplir no acaba de ser l’adequat per a aquest significat. Hi ha un altre verb més escaient, més correcte, perfecte. A més, tots el coneixeu, però podríem dir que està adormit.

Quin és?

...

... (no?)

Va, que us el dic. El verb indicat en català que significa rellenar (un formulari) és emplenar —pronunciat a molts llocs omplenar.

-         Bon dia, empleni aquests formularis, sisplau.

Segur que ja el coneixíeu. Doncs au, ara teniu una missió: fer-lo servir (correctament).


Per cert, ens queda el semi-verb reomlpir. En català tenim la sort de tenir els verbs farcir i emplenar i, per tant, podem dedicar a aquest verb el sentit lògic que ens indica, ‘omplir de nou’, cosa que en castellà no poden fer i han de dir llenar de nuevo perquè rellenar ja està ocupat.

dilluns, 17 de març del 2014

Sempre pots triar

Diu que el segle xxi és el segle de l’empobriment de les llengües. És curiós realment que quan més gent alfabetitzada hi ha al món, més precàriament s’utilitzin les llengües. Com diria aquell, en si mateix presenta un oxímoron. A veure, el que diuen els experts és que es creu que actualment es fa servir un inventari més inferior de paraules que abans; el vocabulari és més limitat. Tot és cosaallò... bé, s’hauria de veure i d’analitzar amb calma.

De totes maneres, jo no us vull parlar pas d’això, sinó d’una cosa que afecta directament la nostra llengua i que només hi té a veure relativament.

El català, com ja he dit molts cops abans, és una llengua que s’està empobrit sintàcticament  i lèxicament —tot ho copia i ho calca del castellà. Avui us vull parlar d’això, de certes paraules genuïnes, molt vives fins ara, que estan desapareixent del dia a dia. El més greu de tot plegat és que les paraules «invasores» no són barbarismes, per això costen molt més d’identificar.

Per veure-ho més clar, posarem sobre la taula els dos casos clamorosos que fa dies que detecto a peu de carrer. Es tracta de la desaparició progressiva de les paraules botiga i casament, que estan sent substituïdes de manera implacable per tenda i boda. És el que dèiem, tant tenda com boda són paraules catalanes, nostrades des de fa segles, però fins fa ben poc es mantenien en segon terme, es feien servir residualment per fer descansar les titulars botiga i casament. Però ara, i sospito per què, les titulars han passat a ser la tenda i la boda, i segons com, les altres no van ni convocades.

Potser, i només potser —irònic—, això passa perquè aquestes formes —tenda i boda— són pastades a les formes castellanes tienda i boda. Com que en castellà no hi ha cap símil a la paraula botiga amb aquest significat i el casamiento és correcte però sembla que només la fem servir els catalans quan parlem en castellà, s’han preferit adoptar les altres formes, molt més properes i naturals per a algú que té el castellà com a llengua primera. El problema és que s’estan acomodant com a primeres formes en molts àmbits, fins i tot en àmbits catalanoparlants.

Per tant, estiguem atents, o acabarem parlant un català tan pobre que podran dir que és dialecto i potser tindran raó —com molt seriosament està passant amb el gallec. De moment ens n’estan colant moltes.

PS: compte perquè la gent comença a elegir o escollir sempre en lloc de triar.

dijous, 6 de març del 2014

Xarop de bastó

Els conceptes dreta i esquerra més o menys tots els majors de 6 anys els tenim clars. Avui us en vull parlar, perquè tenen un tou de curiositats. Primer, sembla que en català la dreta i l’esquerra no vénen del llatí. En llatí eren la DEXTRA-AE i la SINISTRA-AE. En primer lloc, la pregunta és: i doncs, d’on vénen aquestes paraules? Haurem de buscar-ho. Però ja d’entrada —abans de buscar-ho al diccionari etimològic— em sona que l’esquerra ve del basc; la dreta no en tinc ni idea, però tenint en compte que en francès es diu droit —és a dir, que comparteixen origen—, pot molt ben ser que vingui del germànic.

Mirem-ho. Comenem bé! D’esquerra no se’n coneix l’origen, però la hipòtesi que donen és que ve del basc antic, previ als romans, de la forma eskuerra, forma creada de la paraula esku (‘mà’) i okerr (‘defectuós’), la qual cosa tindria sentit, però no deixa de ser una hipòtesi. La dreta tampoc no és gaire clar d’on ve, però del diccionari etimològic se n’extreu que ve del llatí —m’he equivocat—, de la paraula DIRECTŪRA (direcció recta); ho donarem per bo perquè té molt de sentit.

Molt bé, ara que ja sabem d’on surten aquestes dues paraules, podem entrar en matèria. Conceptualment la mà dreta sempre ha estat considerada com la mà de la força i la mà esquerra la de la traça. És a dir, l'esquerra sempre ha estat la mà «inútil» històricament —que no se m’enfadin els esquerrans—, per això, el fet de poder fer una tasca amb l’esquerra significa que ets una persona molt hàbil.

I ara ve l’explicació que us vull fer i que, tot i no que no és més que una anècdota, trobo que és força significativa. Resulta que en català per ensenyar el comportament als animals se’ls ensinistra i en castellà se’ls adiestra. Ja ho heu detectat, no?

Encara no?

Us ho explico. En català els animals se’ls ensenya amb traça, amb la mà esquerra, amb la sinistra —d’aquí ensinistra. En castellà, els animals se’ls ensenya amb força, amb la mà dreta, amb la dextra —d’aquí adiestra. És a dir, o se’ls ensenya a hòsties o amb paciència. Els catalans, poble negociador i pactista des de sempre, pactem fins i tot amb les bèsties. Els castellans, poble més aviat invasor, aconsegueixen el mateix resultat amb xarop de bastó.


No jutjo què és millor ni què és pitjor. Però queda palès amb una simple paraula un tret cultural molt important, del poble català i del poble castellà. Potser a alguns uns semblarà una ximpleria o una casualitat, a mi no. La llengua diu molt de les persones i de les cultures; la llengua ens explica com és la gent que la parla.

dimecres, 26 de febrer del 2014

Salutacions

Avui en comptes de «resoldre» un dubte, en proposaré un. Parlaré d’un fenomen inquietant del qual no tinc cap solució, ja que passa una cosa estranya amb la llengua, però no sé per quèNo cal que digui que si algú en té la/una resposta, que me la digui, si us plau. L’hi agrairé eternament.
                           
Em van obrir els ulls l’altre dia mentre entrenàvem a bàsquet —cosa totalment irrellevant que em dóna la gana d’explicar. Em van dir una cosa que em va fer reflexionar. No recordo exactament com va anar la conversa, però en si el que va passar va ser que una de les jugadores del meu equip va dir:

- Fua, em fot una ràbia quan em creuo amb algú al carrer i li dic hola i em diu adéu.

Calla! És veritat, passa molt sovint. És més, molts cops no saps si dir hola o dir adéu. Potser l’hola és més adequat quan t’has de parar a parlar-hi i l’adéu quan no, però la gent no els fa servir així. O sigui que estic una mica descol·locat. No en tinc ni idea. És més, no sé què faig jo... Tot plegat és inquietant.

S’entén la situació, no? Em trobo amb un conegut del poble i ens creuem al carrer —jo vaig amunt i ell va avall—, en aquest moment el mires i ell et mira,  el saludes i ell et saluda i continueu cadascú pel seu camí. El tema és: aquesta salutació que fem, què ha de ser? Hola o adéu? Sembla que es fan servir invariablement. La gent no sap què ha de dir.

Per culpa d’això passen coses com: jo dic hola i l’altre diu adéu. I em quedo amb la cara de ruc pensant: i per què he dit hola i no adéu? Ara no em direu que no us ha passat mai. 

També hi ha la gent que diu hola quan està a tres metres i adéu quan us esteu creuant. Però també és bastant mesell anar pel món dient hola... adéu, què voleu que us digui.

Però no us preocupeu, la solució la va donar una altra jugadora. Em va dir, més o menys:

- Psss, jo, perquè no em passi això, m’he acostumat a dir: ei!

També podem dir: iep o ep!

Ara bé, depèn de com, i per motius obvis, potser millor que no fem servir aquestes formes amb depèn de qui, o veurem com se’ns queda la cara de ruc quan saludem a segons qui d’aquesta manera. Exemple:

- Hola, bona tarda (ens diuen)
- Iep! (contestem)

Bé, vosaltres mateixos. Jo aniria en compte a l’hora de fer-la servir, o quedarem com un autèntic pallús.

O sigui que tornem al cap del carrer. Què collons hem de dir? També podem abaixar el cap i fer veure que no veiem a ningú, però això aniria en contra de l’esperit de poble i ens crearíem bastantes antipaties.

Així, des d’aquí, demano a tota la comunitat lingüística catalana que ens posem d’acord en aquest tema que tant preocupa el país. Quan ens creuem amb algun conegut al carrer, què diem: hola o adéu?



dimecres, 12 de febrer del 2014

Trio de vuits

El llenguatge humà és imprevisible.

Podríem dir que les llengües no són ciències exactes. Evidentment això seria fals en primer lloc perquè les llengües no són ciències. Una llengua és un sistema de codis que funciona «matemàticament» —de manera exacta i precisa, i metòdica— en certs nivells i de manera imprevisible en altres nivells. Totes les llengües tenen tres nivells en què no podem esperar l’imprevisible, en què els sistemes estan tancats i sempre actuen de la mateixa manera. Aquests tres nivells són el fonològic, el morfològic i el gramatical. Per a aquests tres nivells s’estableixen una sèrie de lleis a través de les quals es poden explicar tots els fenòmens possibles que afecten la llengua dins dels seus àmbits.

Per exemple, a nivell fonològic tenim un sistema tancat i inamovible de fonemes (sons). A partir de les lleis fonològiques expliquem perquè una /ɔ/ (O oberta) es converteix en [u] en la pronúncia: de c[ɔ]sa (cosa) passem a c[u]seta (coseta). Aquest fenomen es coneix com a neutralització. És una llei que explica com actua la llengua. I així actua la llengua en els nivells de la fonologia, la gramàtica i la sintaxi.

Ara bé, hi ha dos nivells en què la llengua actua —o pot actuar— de manera més imprevisible. Són els camps de la semàntica i de la pragmàtica. La semàntica és el camp que estudia els significats de les paraules —els conceptes— i és el que ens interessa per a aquest article. En realitat la semàntica és allò que apareix al diccionari. Si ens hi fixem, no és un nivell inamovible perquè està en constant evolució dia a dia; cada dia es formen noves paraules i cada dia hi ha paraules que canvien de significat. En principi podríem dir que el significat de les paraules és exacte i precís, que és previsible perquè surt al diccionari, però no és ben bé així: les paraules tenen molts matisos i sovint el diccionari no els recull tots.

Bé, i per què us explico això? Doncs en realitat no us volia atabalar amb teoria lingüística, però calia que us hi introduís una mica pel què us explicaré ara. En realitat és una simple anècdota que no té gens de transcendència, però fa rumiar una mica sobre com pot ser de sorprenent la llengua.

 Segurament estarem tots d’acord si dic que els verbs entrar i sortir són completament antònims, signifiquen el contrari, i mai no podran ser sinònims en cap context, oi? Doncs mira, resulta que no és ben bé així. He trobat un context en què poden significar exactament el mateix. És realment curiós.

De tant en tant m’agrada jugar a pòquer. I així me’n vaig adonar.

Posem-nos en situació.

Jo tinc dos vuits a la mà i en necessito un altre per tenir mà guanyadora, quan a l’última ronda (river) la carta que treu el repartidor (dealer) és un altre vuit. Amb quina frase resumim això que acaba de passar. N’hi ha dues de molt semblants: «ha sortit un vuit» i «ha entrat un vuit». I, ves per on, el que semblava impossible s’ha fet possible: entrar i sortir poden ser sinònims.

Als diccionaris no ho trobaràs, però estareu d’acord amb mi que no és pas gens surrealista l’explicació que he fet ni són gens inversemblants les dues frases que he dit. Això és la màgia de la semàntica i és el que em referia quan deia que podia ser imprevisible, i demostra l’habilitat que tenim els parlants per fer malabars amb la llengua. És meravellós.


I com deia al principi: el llenguatge humà és imprevisible

dijous, 30 de gener del 2014

Bon profit

Bon profit

Per poder desenvolupar l’article d’avui caldrà fer un petit apunt tècnic imprescindible perquè s’entengui bé. Avui parlarem de verbs, i per això hem d’explicar la distinció entre els dos tipus principals de verbs: els transitius i els intransitius.

Ras i curt, els verbs transitius necessiten un element que els complementi el significat (complement directe, indirecte o de règim preposicional). Els verbs intransitiu no admeten cap complement que en completi o en modifiqui el significat. En aquesta distinció no hi entren els complements circumstancials, que són els que modifiquen la circumstància, el marc en què ocorre l’acció —generalment lloc o temps, tot i que n’hi ha de moltes altres menes. Els circumstancials no modifiquen el verb, sinó el marc on s’enquibeix la frase; per dir-ho d’una altra manera, aporten informacions no imprescindibles per entendre el significat del verb.

Posem-hi exemples. Són complements circumstancials (CC) els elements subratllats:

- L’any passat la meva àvia va aprendre a navegar per internet. (CC de temps)
- A Sant Quintí de Mediona vaig veure la millor Festa Major que he vist mai. (CC de lloc)
- Només volia treballar amb les seves eines. (CC d’instrument)

Aquests complements no fan canviar el significat del verb.

Ara ja sabeu què és un CC. En l’anàlisi que farem a continuació cal que tinguem present que quan parlo de complements que modifiquen el verb estic deixant sempre de banda els CC. Van a part.

Tornem a agafar el tema dels verbs transitius i intransitius —si no en recordeu la definició, aneu un altre cop al segon paràgraf.

Amb un sol exemple ens quedarà claríssim què és un verb transitiu i què és un verb intransitiu (verb negreta; complement subratllat):

- L’helicòpter vola. (intransitiu)
- L’helicòpter sobrevola casa meva. (transitiu)

Ara em direu: home, «casa meva» podria ser un CC de lloc. I jo us diré que no. Per unes quantes raons: primer, no el podem treure, per tant, és un complement que el verb necessita per completar el seu significat —si algú diu l’helicòpter sobrevola, qualsevol contestarà què sobrevola?; segon, si el substituïm per un pronom feble dóna l’helicòpter la sobrevola i els CC de lloc se substitueixen per hi.

Amb aquest exemple queda clar que no podem treure el complement al verb transitiu ni posar-ne un al verb intransitiu:

- L’helicòpter vola casa meva. (és clarament agramatical)

En canvi, sí que podem dir:

- L’helicòpter vola per damunt de casa meva. (l’element subratllat és un complement circumstancial)

I per què tant de merder? direu. Doncs sí, reconec que avui ha costat molt arribar al tema, però us prometo que seré breu.

Avui em volia centrar en els verbs dinar, sopar, esmorzar i berenar. La qüestió és que amb aquests verbs s’està produint un error greu des de fa temps en la nostra llengua. Resulta que són intransitius i els fem servir com a transitius. AIXÒ ÉS GRAVÍSSIM. Això significa que diem aquestes expressions, que són incorrectes:

- He dinat pollastre amb patates.
- He esmorzat un entrepà.
- Avui soparem verdura.
- De petit sempre berenava pa amb xocolata.

Hauríem de dir:

- Per dinar he menjat pollastre amb patates.
- Per esmorzar m’he menjat un entrepà.
- Avui per sopar hi ha verdura.
- De petit per berenar sempre menjava pa amb xocolata.

Per tant, tampoc no hauríem de dir:

- Què estàs sopant?
- Què has dinat?

Sinó:

- Què estàs menjant, per sopar?
- Què has menjat, per dinar?

Senyors, potser us sembla insignificant, però tornem a estar al mateix punt de sempre. Cal que procurem de mantenir la sintaxi genuïna de la nostra llengua. Si no la vetllem nosaltres, no ho farà ningú.

PS: Si l’heu acabat, avui ja podeu considerar-vos tips.

divendres, 24 de gener del 2014

Hi han verbs no concordants

No vull esparverar els puristes, però avui toco un tema controvertit. La meva consciència de lingüista fa dies que m’empeny a fer-ho, a desafiar les regles del joc, a reivindicar unes formes massa sovint deixades a nivells propis de delinqüents suburbans. Però no penso quedar-me callat, no. He estat assajant durant temps i m’he anat carregant d’energia per abordar aquest tema, un fenomen que estem tots culturalment programats per menysprear des de ben petits.

Senyores i senyors, no us faré esperar més. Us parlo del nostre verb existencial per excel·lència i del problema que té amb les concordances: el verb haver-hi. Sóc conscient que un cop oberta la caixa de pandora ja no em puc fer enrere. Així doncs, endavant les atxes!

En primer lloc desmenteixo el paràgraf anterior —comencem bé—  ja que de problema no en té cap. Els verbs no tenen problemes de concordança; diguem-ne que saben perfectament com s’han de comportar. El conflicte apareix amb el nostre dialecte estimat, el dialecte central. Resulta que en català central històricament s’ha fet la distinció entre:

-         Hi ha un nen. (singular)
-         Hi han dos nens. (plural)

El problema apareix amb l’estàndard, el qual ens diu que el verb haver-hi no ha de concordar mai amb el Subjecte / Complement Directe plural. De fet, tècnicament no diu que sigui incorrecte, sinó que és poc recomanable. En tot cas, la gramàtica catalana vigent no deixa prou clara la qüestió i la tradició ha anat etiquetant les formes concordades plurals del verb haver-hi com a incorrectes. En certa manera, és incorrecte per costum. Evidentment aquest tema s’ha de solucionar amb l’aparició de la nova gramàtica catalana —que està al caure. Tanmateix, mentrestant, tenim un problema.

Des del meu punt de vista, considero que és bastant greu que des de ben petits, a l’escola de primària, ja els mestres et diguin que hi han és incorrecte (caram, si fins i tot me’l corregeix el corrector automàtic del word! Això és una persecució). Senyors, si la concordança plural d’haver-hi és una forma genuïna catalana, matant la forma hi han estem copiant el castellà:

-         Hay un niño.
-         Hay dos ninos.

Hòstia, collons! No fotem riure! Prou que copiem la llengua veïna a tot arreu, no la copiem en aquest cas, per l’amor de Déu. Que aquí la gent en la parla col·loquial té la tendència a fer servir la forma genuïna; no els tallem les ales.

Bé, tornem al tema. El verb haver-hi normativament només té concordança singular, i la seva forma hi ha és la que concorda amb la tercera persona del singular (ell/ella/allò) i la tercera persona del plural (ells / elles / aquelles coses) —que són amb les úniques persones en què pot aparèixer.

-         Hi ha un nen enfilat a l’arbre. (normatiu)
-         Hi ha dos nens enfilats a l’arbre. (normatiu)

En català central, la forma més usual en la parla col·loquial de la gent és:

-         Hi ha un nen enfilat a l’arbre. (normatiu)
-         Hi han dos nens enfilats a l’arbre. (no normatiu)

En aquest sentit, el verb haver-hi és paral·lel al verb caldre, en els dialectes en què caldre concorda en plural, hauria de concordar també haver-hi:

-         Cal més ajuda de l’administració.
-         Calen més ajudes de l’administració. (català central / normatiu)
-         Cal més ajudes de l’administració. (català nord-occidental / normatiu)

Veient això, es demostra clarament que hi ha un greuge important que cal que se solucioni aviat.

A part d’això, reivindico la resta de formes que no siguin el present d’indicatiu:

-         Hi havien tres reis mags.
-         Hi havien hagut fins a 3.000 habitants en aquest poble.
-         Hi hauran tres cases diferents.
-         Hi haurien d’haver lleis diferents.


Així doncs, faig una crida a defensar la nostra manera pròpia de parlar. El català central té moltes riqueses lèxiques, sintàctiques i fonològiques que també hem de reivindicar com a riquesa de la llengua. Si ens fa il·lusió que a València diguin jo cante (jo canto) o a Mallorca diguin ses illes (les illes), també ens hem d’enorgullir de les formes nostrades com hi han