Xarop de bastó

Els conceptes dreta i esquerra més o menys tots els majors de 6 anys els tenim clars. Avui us en vull parlar, perquè tenen un tou de curiositats. Primer, sembla que en català la dreta i l’esquerra no vénen del llatí. En llatí eren la DEXTRA-AE i la SINISTRA-AE. En primer lloc, la pregunta és: i doncs, d’on vénen aquestes paraules? Haurem de buscar-ho. Però ja d’entrada —abans de buscar-ho al diccionari etimològic— em sona que l’esquerra ve del basc; la dreta no en tinc ni idea, però tenint en compte que en francès es diu droit —és a dir, que comparteixen origen—, pot molt ben ser que vingui del germànic.

Mirem-ho. Comenem bé! D’esquerra no se’n coneix l’origen, però la hipòtesi que donen és que ve del basc antic, previ als romans, de la forma eskuerra, forma creada de la paraula esku (‘mà’) i okerr (‘defectuós’), la qual cosa tindria sentit, però no deixa de ser una hipòtesi. La dreta tampoc no és gaire clar d’on ve, però del diccionari etimològic se n’extreu que ve del llatí —m’he equivocat—, de la paraula DIRECTŪRA (direcció recta); ho donarem per bo perquè té molt de sentit.

Molt bé, ara que ja sabem d’on surten aquestes dues paraules, podem entrar en matèria. Conceptualment la mà dreta sempre ha estat considerada com la mà de la força i la mà esquerra la de la traça. És a dir, l'esquerra sempre ha estat la mà «inútil» històricament —que no se m’enfadin els esquerrans—, per això, el fet de poder fer una tasca amb l’esquerra significa que ets una persona molt hàbil.

I ara ve l’explicació que us vull fer i que, tot i no que no és més que una anècdota, trobo que és força significativa. Resulta que en català per ensenyar el comportament als animals se’ls ensinistra i en castellà se’ls adiestra. Ja ho heu detectat, no?

Encara no?

Us ho explico. En català els animals se’ls ensenya amb traça, amb la mà esquerra, amb la sinistra —d’aquí ensinistra. En castellà, els animals se’ls ensenya amb força, amb la mà dreta, amb la dextra —d’aquí adiestra. És a dir, o se’ls ensenya a hòsties o amb paciència. Els catalans, poble negociador i pactista des de sempre, pactem fins i tot amb les bèsties. Els castellans, poble més aviat invasor, aconsegueixen el mateix resultat amb xarop de bastó.

No jutjo què és millor ni què és pitjor. Però queda palès amb una simple paraula un tret cultural molt important, del poble català i del poble castellà. Potser a alguns uns semblarà una ximpleria o una casualitat, a mi no. La llengua diu molt de les persones i de les cultures; la llengua ens explica com és la gent que la parla.