Sempre pots triar

Diu que el segle xxi és el segle de l’empobriment de les llengües. És curiós realment que quan més gent alfabetitzada hi ha al món, més precàriament s’utilitzin les llengües. Com diria aquell, en si mateix presenta un oxímoron. A veure, el que diuen els experts és que es creu que actualment es fa servir un inventari més inferior de paraules que abans; el vocabulari és més limitat. Tot és cosa, allò... bé, s’hauria de veure i d’analitzar amb calma.

De totes maneres, jo no us vull parlar pas d’això, sinó d’una cosa que afecta directament la nostra llengua i que només hi té a veure relativament.

El català, com ja he dit molts cops abans, és una llengua que s’està empobrit sintàcticament  i lèxicament —tot ho copia i ho calca del castellà. Avui us vull parlar d’això, de certes paraules genuïnes, molt vives fins ara, que estan desapareixent del dia a dia. El més greu de tot plegat és que les paraules «invasores» no són barbarismes, per això costen molt més d’identificar.

Per veure-ho més clar, posarem sobre la taula els dos casos clamorosos que fa dies que detecto a peu de carrer. Es tracta de la desaparició progressiva de les paraules botiga i casament, que estan sent substituïdes de manera implacable per tenda i boda. És el que dèiem, tant tenda com boda són paraules catalanes, nostrades des de fa segles, però fins fa ben poc es mantenien en segon terme, es feien servir residualment per fer descansar les titulars botiga i casament. Però ara, i sospito per què, les titulars han passat a ser la tenda i la boda, i segons com, les altres no van ni convocades.

Potser, i només potser —irònic—, això passa perquè aquestes formes —tenda i boda— són pastades a les formes castellanes tienda i boda. Com que en castellà no hi ha cap símil a la paraula botiga amb aquest significat i el casamiento és correcte però sembla que només la fem servir els catalans quan parlem en castellà, s’han preferit adoptar les altres formes, molt més properes i naturals per a algú que té el castellà com a llengua primera. El problema és que s’estan acomodant com a primeres formes en molts àmbits, fins i tot en àmbits catalanoparlants.

Per tant, estiguem atents, o acabarem parlant un català tan pobre que podran dir que és dialecto i potser tindran raó —com molt seriosament està passant amb el gallec. De moment ens n’estan colant moltes.

PS: compte perquè la gent comença a elegir o escollir sempre en lloc de triar.