Ensuma'n la flaire

El verb olorar és dels que últimament fot més puntades de peu a la sintaxi catalana. Des de fa un temps aquest verb va «decidir» adoptar un significat que en cap moment no hauria d’haver estat seu.

Entrem-hi.

Diguem-ne que olorar és un verb actiu —en contraposició a passiu. És una acció que necessita voluntarietat i ha de ser un ésser animat —persona o animal— qui la desenvolupi. Podríem dir que un no olora si no vol. En certa manera funciona com els binomis mirar/veure i escoltar/sentir:

Vegeu l’article

http://l-endema.blogspot.com.es/2013/09/que-no-em-sents.html

Així doncs, jo oloro si ho faig expressament, però jo sento (una olor) si ho faig sense voler. Veiem els exemples:

-         Quina flaire més bona, olora aquestes flors. (Hi ha voluntarietat)

-         Els meus gats sempre s’oloren quan es troben. (Hi ha voluntarietat)

-         Què és aquesta pudor? No la sents? (No hi ha voluntarietat)

-    Quina oloreta més bona! / - No sento res, tinc el nas tapat. (No hi ha voluntarietat)

Aquí trobem els primers conflictes perquè s’està començant a substituir sentir per olorar —per influències del castellà.  O sigui que, alerta.

Ara bé, el tema no s’acaba aquí, el conflicte tot just ha començat.

La qüestió és que el verb olorar ha adoptat —o està adoptant en algunes zones o àmbits del català—  una funció que tradicionalment ha pertocat sempre a la locució fer olor. Tradicionalment, olorar era: ‘emprar el sentit de l’olfacte per detectar quina olor fan les coses’. El nou significat que està adoptant, juntament amb el de sempre, és: ‘un ésser o objecte fer olor’. En català sempre s’havia dit que les coses fan olor, no pas que les coses oloren.

Vegem-ne algun exemple:

-         Quina olor més estranya que fa aquesta bossa. (català genuí)

-         El meu gos fa molt mala olor quan es mulla. (català genuí)

-       Aquests camps de roselles de davant de casa fan molta olor. (català genuí)

Actualment sovint se senten expressions com aquestes:

-         Com olora de raro aquesta bossa. (incorrecte)

-         El meu gos olora molt malament quan es mulla. (incorrecte)

-         Aquests camps de roselles de davant de casa oloren molt. (incorrecte)

Jo no sé a vosaltres, però a mi em fa mal quan sento coses d’aquestes. Quan parlen del catanyol, es refereixen a això. I ja heu vist com arriba a alterar una frase (fins a la destrucció de la sintaxi pròpia) segons quin fenomen —un altre cop provinent del castellà.

Ho repeteixo: no és tan important, almenys per mi, corregir la paraula bandeja o techo com intentar, entre tots, salvar l’estructura genuïna del català; perquè és irrecuperable i és el que el fa ser una llengua.

L'inici de les coses

Fa quatre dies —en realitat vuit— que hem encetat un nou any —doneu-vos ja per felicitats. Per què us dic això? Doncs mira, m’ho he fet venir bé per treure el tema d’avui, ja que, ni més ni menys, us parlaré del meravellós verb encetar, l’ús del qual està en caiguda lliure —pobret.

Què li passa? Doncs que la gent ara tot ho obre o ho comença, no enceta res.

Per als que no el coneguin, encetar significa ‘fer el primer tall o primer tros o començar a gastar’, també té un sentit figurat que significa ‘obrir una conversa, una negociació, etc.’.

Fem-ho, com sempre, amb exemples:

-          Obre aquest pot d’olives i reparteix-les.

-          Caldrà que obris una llauna d’anxoves, ja que aquesta s’ha acabat.

Aquestes frases no es pot dir que siguin incorrectes, però són poc genuïnes en el sentit de ‘començar a gastar’, que és el que realment té, ja que en el fons no ens estem referint a l’acció d’obrir la llauna o el pot. Perquè ens entenguem: obrir és ‘obrir i punt’.

Per tant, si volem ser curosos amb la sintaxi catalana genuïna seria més adequat:

-          Enceta aquest pot d’olives i reparteix-les.

-          Caldrà que encetis una llauna d’anxoves, ja que aquesta s’ha acabat.

De totes maneres, el que s’ha sentit —llegit— fins ara és suportable. Ara vénen les grosses! Quantes vegades heu sentit expressions com aquestes:

-          Obre el fuet.

-          Comencem l’altre pa, que en vol tothom.

Quantes vegades? eh? digueu? quantes? Déu meu, quin mal d’orella! En fi, relaxem-nos. La manera òptima de dir-les seria fent servir el verb encetar.

-          Enceta el fuet.

-          Encetem l’altre pa, que en vol tothom.

Perdoneu si em poso pesat, però és que sap greu que tinguem un verb tan bonic com aquest, amb un significat prou fàcil i concret, i que el substituïm per dos verbs que es fan servir per tot (obrir i començar).

Sabeu què ho causa, això? Doncs sí, com sempre, com que és un verb que no té una traducció literal en castellà, fem com sempre: adaptem el català en la mesura del castellà, és a dir, que hem agafat els verbs que en castellà signifiquen encetar, que són abrir i empezar (o comenzar) i els traduïm literalment al català; com que el resultat és que ens dóna un verb català, ja ens quedem tranquils. Ens quedem tranquils mentre anem assassinant la nostra llengua. O sigui que, compte.

Per acabar-ho d’adobar, el verb encetar té un altre significat: ‘obrir, pelar o irritar una part del cos’. Així doncs, quan estem molt refredats i de tant mocar-nos se’ns queda el nas vermell, la pell del nas no se’ns ha irritat, se’ns ha encetat.

Entesos?

Temps de lleure

Podríem dir que som descendents culturals, en molt bona part, dels romans. En això hi podríem estar tots més o menys d’acord. Ara bé, s’ha de reconèixer una cosa: els paios s’ho sabien muntar bé. Eren una cultura centrada primer en el lleure i després en el deure. No sóc historiador, o sigui que millor que no parli més de temes culturals de la Roma clàssica perquè l’acabaria espifiant, però m’he fixat en un detallet lingüístic que ens demostra una mica això que acabo de dir.

Diu que els romans acostumaven a fer els negocis més importants a la sauna —jo ho he sentit molts cops, això—, ara diu que els negocis es fan a la llotja dels estadis de futbol; en realitat no hem canviat gaire.

Bé, on volia anar a parar? Hi ha una parella de paraules que em tenen captivat: oci i negoci. Si ens hi fixem, veiem que són molt semblants. Si furguem una mica, veiem que provenen del mateix lloc. Totes dues vénen de la paraula OTIUM, la qual significava, en llatí, ‘oci’ o ‘lleure’. La gràcia és que en llatí també existia la paraula NEGOTIUM, de la qual, com ja haureu deduït, prové la paraula negoci.

Ara bé, la gràcia de tot plegat és la següent. NEGOTIUM és una paraula formada per OTIUM i la partícula NEC al davant, la qual significava ‘negació de’. Sintàcticament aquesta informació no té cap interès, però trobo que sí que en té en el camp de la lingüística antropològica; ens explica una mica com eren i com pensaven els romans, els nostres avantpassats.

Aviam, per acabar-ho d’entendre, el que em sembla digne de menció és el fet que la paraula de base per formar oci i negoci surti de la paraula que significava ‘oci’. D’això se n’extreu que l’activitat principal és l’oci, el temps lliure, el passar-ho bé; després ja trobarem temps —si escau— per al negoci.

En realitat té molt de sentit que aquests dos conceptes —contraposats— siguin un la negació de l’altre. El que sorprèn —és significatiu— és que el principal sigui l’oci. No sé per què però em temo que en moltes altres llengües és al contrari.

O sigui que ja sabeu perquè els mediterranis no tenim la mateixa fama de treballadors que els europeus del nord, perquè des de la cultura romana ja ens ve inculcat que el primer és l’oci i després ve el negoci.

És curiós.  

Això és insuportable!

Collons, acabo de descobrir una cosa que m’ha deixat parat: resulta que el verb arrepenjar-se no és normatiu; en català estàndard hem de dir repenjar-se. Primera notícia, no m’ho esperava pas, no. Molts pensareu que, per ser filòleg, sóc una mica curt, però els que sigueu del Penedès m’entendreu.

La sorpresa ha estat majúscula quan he buscat la paraula al diccionari (DIEC 2), per a aquest article, —necessitava saber-ne el significat amb exactitud— i he vist que no existia. Segona opció: no pot ser que s’escrigui amb a —arrapenjar-se. Evidentment, no (ho he buscat per si de cas). Tercera opció: cling! llumeta encesa! És que deu ser repenjar-se. Efectivament! Quarta opció: ho buscaré a tot arreu de les dues maneres: enciclopèdia, optimot, termcat. En cap d’aquests llocs no hi he trobat arrepenjar(-se), però sí repenjar(-se). Cinquena opció: aquesta és la bona i me la deixo per al final, mirarem per si de cas el Diccionari català-valencià-balear. Eureka! Arrepenjar et remet a repenjar, on t’especifica que aquest verb es pronuncia arrepenjar al Camp de Tarragona —evidentment és un fenomen que arriba al Penedès.

Veus, sempre és bon moment per aprendre coses. Ara ja sé que arrepenjar-se no és normatiu, però ho seguiré dient amb tota la tranquil·litat del món, excepte quan hagi de parlar en català estàndard formal —tampoc no crec que sigui una paraula que es faci servir gaire en contextos formals.

Però bé, això només és una «breu» introducció. I em direu, tot això, doncs, a sant de què és? Paciència, senyors, paciència, ara ve el tema.

L’article d’avui vol aclarir l’espai que ocupen tres expressions sovint mal emprades en català: donar suport, recolzar(-se), repenjar(-se). I tot per la paraula apoyar provinent del castellà —maleït sia! comença a tocar els pebrots, ja!

En realitat no és gens difícil distingir les tres paraules perquè ocupen un espai conceptual molt concret i diferenciat, però esclar, com que en castellà tot és apoyar, costa més.

Donar suport és «moral» o intel·lectual, no és físic. Per exemple «Et dono tot el meu suport perquè sé que tens raó».

Recolzar és físic. Significa que fas servir una plataforma per aguantar una part del cos. «Quan estudio recolzo els braços en l’escriptori».

Repenjar és anar una mica més enllà que recolzar, és posar el teu pes en una plataforma perquè t’aguanti. «El paio es repenjava a la paret tot fumant, es creia un dolent de peli barata», o «S’hi van repenjar tanta estona que es va trencar». És curiós, però, perquè aquest verb també té un sentit figurat que reprèn el concepte no físic de donar suport, però en aquest cas té connotacions negatives. Repenjar-se en algú és deixar que l’altra persona ho solucioni tot per tu: «S’hi repenjaven tant que al final se’n va cansar i els va fotre fora de casa».

De fet, recolzar també té un significat figurat. Recolzar-se en algú és deixar que l'altra persona t'ajudi: «Es recolzaven sovint en el germà gran per a tots els temes administratius».

Així doncs, aquestes frases les hauríem de traduir així:

-         Yo te apoyo, creo en ti → Jo et dono (el meu) suport, crec en tu

-         Apoyé los brazos en la butaca → Vaig recolzar els braços en la butaca

-         No apoyar-se en el cristal → No us repengeu al vidre

També és veritat que hi ha gent que diu apoyar quan parla català i es queda tan ample. Potser ho fan per no equivocar-se.

PS:

«Apoyaré la reforma del Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya».

↓

«Donaré suport a la reforma de l’Estatut de Catalunya que aprovi el Parlament de Catalunya». 

Afeblint la llengua

Què passa amb els pronoms febles?  Tot el sant dia estem sentint que el pronom feble s’està morint —fins i tot hi ha una pintada als lavabos de la facultat de Filologia Catalana de la UB en què es pot llegir la sagrada frase «El pronom feble és mort» (planta 0 de l’edifici Josep Carner, lavabo de nois, porta esquerra, per dintre), bé, almenys fa un parell d’anys encara hi era.

En realitat no s’està morint el pronom feble com a concepte eteri, com a significat ideal, però sí que hi ha algun dels pronoms febles que està desapareixent a marxes forçades.

Els més avesats a aquests assumptes ja sabeu de quins dos pobres desgraciats parlo: el en i el hi. Pobrets. Si fos creient resaria un parenostre cada dia abans d’anar a dormir per salvar-los —dissabte millor que no.

Posarem alguns exemples per demostrar la gravetat de la situació —riu-te’n, de l’efecte 2000.

Així és com parlàvem fa 20 anys a l’escola al meu estimat poble, Sant Quintí de Mediona:

-         Això no s’hi val!

-         Si home, jo no m’hi vull posar (de porter)!

-         I com s’hi juga?

-         Vés-hi tu!

-         Saps? Ahir vaig anar al zoo! / Ha! Jo hi vaig cada dia! (penseu que teníem 6 anys)

-         Tinc 20 caniques/ Doncs jo en tinc 100!

-         No en vull, d’això!

-         N’hi ha dos!

-         Jo en vaig veure més!

-         En tinc 6.

Així és com parlen avui dia els nens de 6 anys a l’escola de Sant Quintí de Mediona:

-         Això no es val!

-         Si home, jo no em vull posar (de porter)!

-         I com es juga?

-         Vés tu!

-         Saps? Ahir vaig anar al zoo! / Ha! Jo vaig cada dia!

-         Tinc 20 caniques/ Doncs jo tinc 100!

-         No vull, d’això!

-         Hi ha dos!

-         Jo vaig veure més!

-         Tinc 6.

Collons, quin mal, no? Això fa de molt mal sentir. Empassem saliva i intentem de continuar vivint —si és que encara podem.

D’acord, us he enganyat, no és generalitzat. Encara se sent molt, el pronom feble, a Sant Quintí, però al ritme que anem, no trigarà gaires anys a desaparèixer. És que, esclar, si els pares no el fan servir i a l’escola el pronom feble és minoritari, els nens l’aniran perdent i ja no el transmetran quan siguin pares.

Per poder mantenir viu el pronom feble cal que ens mantinguem ferms, que el fem servir i que, sobretot, els que el tenim interioritzat no el perdem. Perdre’l és molt senzill, però que el guanyi algú que no el «porta de casa», és molt més complicat i vol esforç. Ara bé, tenim una cosa a favor: el pronom feble s’enganxa. Si tu no el dius i convius amb una persona que sí que el diu, a la llarga el dirà —potser no al 100 %—; però ALERTA, també pot passar a l’inrevés, el pots perdre per conviure amb una persona que no el diu. Per això cal que ens hi fixem.

Perquè, senyors, crec que hem de començar a assumir una cosa: parlar català significa més que traduir del castellà paraula per paraula. Sé que sóc pesat amb aquest tema, però és que està passant així, i cal que en siguem conscients.

PS: Haureu notat que sembla que me’n foti. En realitat és un tema molt preocupant, però, com diu aquell paio de l’APM?, «val més agafar-s’ho en conya».

Afanya’t, collons! Aquestes patates no es colliran pas soles!

Coneixeu la paraula cuitar? Us sona? Segurament que a molts sí, no?

Per què dic això? M’explicaré. Fa unes setmanes vaig començar a llegir un llibre; sempre en tinc algun entre mans. Aquest llibre està escrit en un català força peculiar —bé, siguem francs, és una traducció—, és dels anys 80. Què li passa? Doncs que fa unes coses avui en dia inconcebibles: barreja unes expressions completament en desús o molt cultes amb expressions clamorosament incorrectes. No el critico. Eren temps molt delicats i complicats per a la llengua catalana i hi havia molt bona voluntat però una tradició feble.

En realitat això no tindria cap mena d’interès si no fos perquè gràcies a aquest llibre ha despertat en mi la meravellosa paraula de què us parlo: cuitar. Hi surt molt sovint.

Cuitar significa ‘afanyar-se’ o ‘fer afanyar algú o alguna casa’. En castellà en diuen apresurarse o apresurar.

Em penso que en aquest cas ni els més grans no n’han viscut un ús corrent —almenys per aquí al Penedès, que jo sàpiga. Això significa que estem davant d’una paraula en desús que ha «mort» per causes naturals, sense influència de les llengües invasores. Almenys això penso i vull pensar. Podríem considerar-ho trist, però és llei de vida i no ens hi hem de fer mala sang; les paraules també neixen, es transformen i moren, i que intentéssim de ressuscitar-la seria contraproduent per a la llengua. No em mal interpreteu, no estic contradient l’argument de l’article http://l-endema.blogspot.com.es/2013/10/gaudir-o-disfrutar.html en què deia que seria millor fer renéixer la paraula pròpia en desús per fer desaparèixer el castellanisme. Hi ha dues grans diferències: en l’altre cas, la paraula pròpia no és pas morta, és molt viva en molts parlants; en l’altre cas, la paraula en desús s’ha substituït per una paraula estrangera, en aquest cas no —afanyar-se.

De totes maneres, la llengua no és tan cruel i ens ha deixat un petit regalet —de fet dos, o millor dit, tres— en forma de fòssils lingüístics —expressions fossilitzades de molt antic que arriben als nostres dies amb la mateixa forma que segles enrere. Són les dues expressions paral·leles a corre-cuita i a cuita-corrents que segur que sí que heu sentit més d’una vegada; i també el nom del joc popular cuit i amagar —també fet i amagar.

De vegades està bé repescar alguna paraula oblidada que havien fet servir els nostres avantpassats molt abans que nosaltres nasquéssim per recordar-la encara que sigui només durant uns segons. És bonic pensar que potser fa 500 anys hi havia dues persones al mateix lloc on ets tu ara i que van dir:

-         Cuita, collons! Aquestes patates no es colliran pas soles!

Ja som 10 milions!

Aquests dies estem sentint tots molt la gran xifra! Diu que ja som 10 milions de persones que sabem parlar català. Visca, visca, som els millors! Ara que ja hem decidit que els catalans som refotudament inigualables i que la nostra llengua és la llengua més bella de totes les llengües que es fan i es desfan, ja podem parlar d’altres coses.

Ep! Un moment! No marxeu. Ara que ja ha passat l’eufòria per la súper xifra, cal que ens parem a pensar-hi una mica. Dic jo, de què serveix una llengua que saben parlar 1.000 milions de persones si la gent no la fa servir? D’entrada direu, de ben poc. Em penso que els més vius ja us haureu adonat d’on vull anar a parar... Doncs imagina’t una llengua que saben parlar 10 milions de persones, i no la fan servir. Entenc que encara serveix de menys, no?

Ara direu: no! nosaltres sí que la fem servir! Bé, no ho nego, però... amb qui? La majoria dels catalanoparlants només parlem en català amb la gent que sabem que també són catalanoparlants; la qual cosa fa que la llengua quedi de mica en mica arraconada al cantó de les coses genuïnes, tradicionals, boniques i folklòriques...

De totes maneres, avui volia fer una reflexió molt concreta. Ja reprendrem el tema de l’ús general del català un altre moment. Ara us vull explicar una situació molt gràfica que s’està reproduint en algunes zones del país.

Som-hi. La Bartomeva i l’Hermenegild són una parella jove de Barcelona. Es van conèixer, com tants altres joves, a la discoteca. A casa, tots dos parlen català amb els pares però a l’institut van adoptar el castellà com a llengua d’ús social, perquè és la que tothom parlava. A la discoteca es van conèixer parlant en castellà i esclar, ara diuen que els és impossible de canviar la llengua perquè clar, tota la vida ho han fet així i bla bla bla... Dic jo: i com collons volien conèixe’s en català si no el parlaven amb ningú? Bé, seguim. Ara la parella tindrà un fill, i han decidit que li parlaran en català —perquè és el millor per al futur de la criatura, perquè és la seva llengua materna, per tot de raons. Aquesta criatura tindrà el català com a llengua materna, cosa que està molt bé per al futur de la llengua —el dia que el català no passi de pares/mares a fills és quan desapareixerà definitivament. Però aquesta criatura, quan arribi a l’institut haurà après que el català és la llengua que es parla amb la família, però que a fora de la família normalment no serveix —és el que fan els pares. Crearà la seva colla en castellà i coneixerà la seva parella en castellà. Parlarà als fills en català, però el castellà serà la seva llengua de comunicació, i la dels seus fills. Fins que els néts decideixin que no serveix per a res parlar català als seus fills. I aquí s’acabarà la història.

El que vull dir amb tot això és que és molt bonic que el català sigui una llengua intergeneracional important a Catalunya, però que no ho és tot. Hem d’ensenyar als nostres fills a parlar català amb tothom si volem «reconquerir» el carrer. Cal que els infants d’aquest país tinguin clar que parlar en català amb la gent que parla en castellà no és una falta d’educació —potser estem fent un favor a aquesta persona, així el podrà practicar amb algú.

Però esclar, és molt més fàcil enriure’s d’aquell paio que no sap dir la neutra i passar-nos al castellà perquè clar, és que no en sap.

No fem cap bé, així. Ni al català ni a l’altra persona.

No vull fer el típic discurs catastrofista. L’únic que vull dir és: catalanoparlants, collons, sortim al carrer i parlem en català amb tothom! I ho podem fer perquè la bona notícia de l’enquesta aquesta que ha sortit és que l’entén el 95 % de la població. O sigui que no hi ha excuses.