Afeblint la llengua

Què passa amb els pronoms febles?  Tot el sant dia estem sentint que el pronom feble s’està morint —fins i tot hi ha una pintada als lavabos de la facultat de Filologia Catalana de la UB en què es pot llegir la sagrada frase «El pronom feble és mort» (planta 0 de l’edifici Josep Carner, lavabo de nois, porta esquerra, per dintre), bé, almenys fa un parell d’anys encara hi era.

En realitat no s’està morint el pronom feble com a concepte eteri, com a significat ideal, però sí que hi ha algun dels pronoms febles que està desapareixent a marxes forçades.

Els més avesats a aquests assumptes ja sabeu de quins dos pobres desgraciats parlo: el en i el hi. Pobrets. Si fos creient resaria un parenostre cada dia abans d’anar a dormir per salvar-los —dissabte millor que no.

Posarem alguns exemples per demostrar la gravetat de la situació —riu-te’n, de l’efecte 2000.

Així és com parlàvem fa 20 anys a l’escola al meu estimat poble, Sant Quintí de Mediona:

-         Això no s’hi val!

-         Si home, jo no m’hi vull posar (de porter)!

-         I com s’hi juga?

-         Vés-hi tu!

-         Saps? Ahir vaig anar al zoo! / Ha! Jo hi vaig cada dia! (penseu que teníem 6 anys)

-         Tinc 20 caniques/ Doncs jo en tinc 100!

-         No en vull, d’això!

-         N’hi ha dos!

-         Jo en vaig veure més!

-         En tinc 6.

Així és com parlen avui dia els nens de 6 anys a l’escola de Sant Quintí de Mediona:

-         Això no es val!

-         Si home, jo no em vull posar (de porter)!

-         I com es juga?

-         Vés tu!

-         Saps? Ahir vaig anar al zoo! / Ha! Jo vaig cada dia!

-         Tinc 20 caniques/ Doncs jo tinc 100!

-         No vull, d’això!

-         Hi ha dos!

-         Jo vaig veure més!

-         Tinc 6.

Collons, quin mal, no? Això fa de molt mal sentir. Empassem saliva i intentem de continuar vivint —si és que encara podem.

D’acord, us he enganyat, no és generalitzat. Encara se sent molt, el pronom feble, a Sant Quintí, però al ritme que anem, no trigarà gaires anys a desaparèixer. És que, esclar, si els pares no el fan servir i a l’escola el pronom feble és minoritari, els nens l’aniran perdent i ja no el transmetran quan siguin pares.

Per poder mantenir viu el pronom feble cal que ens mantinguem ferms, que el fem servir i que, sobretot, els que el tenim interioritzat no el perdem. Perdre’l és molt senzill, però que el guanyi algú que no el «porta de casa», és molt més complicat i vol esforç. Ara bé, tenim una cosa a favor: el pronom feble s’enganxa. Si tu no el dius i convius amb una persona que sí que el diu, a la llarga el dirà —potser no al 100 %—; però ALERTA, també pot passar a l’inrevés, el pots perdre per conviure amb una persona que no el diu. Per això cal que ens hi fixem.

Perquè, senyors, crec que hem de començar a assumir una cosa: parlar català significa més que traduir del castellà paraula per paraula. Sé que sóc pesat amb aquest tema, però és que està passant així, i cal que en siguem conscients.

PS: Haureu notat que sembla que me’n foti. En realitat és un tema molt preocupant, però, com diu aquell paio de l’APM?, «val més agafar-s’ho en conya».