Mira que som vulgars al Penedès

La dialectologia és una ciència oculta. S’oculta entre el que és «incorrecte» i el que és «vulgar». Aquelles paraules que no surten al diccionari normatiu són tractades impulsivament d’«incorrectes». Jo sóc dels que són del parer que en la dialectologia només hi trobem riquesa. Una llengua normal no ha de tenir por que les coses es diguin diferent segons la regió en què ens trobem.

Avui sóc aquí per explicar-vos un fenomen relacionat amb els pronoms febles propi de la meva petita pàtria, el meu estimadíssim Penedès. Resulta que aquí, com que som terra de ningú, tenim un microdialecte que queda entremig del tarragoní i del barceloní. Hi ha un fenomen concret en què això es materialitza: quan pronominalitzem darrere del verb. Aquesta pronominalització la fem mig en tarragoní, mig en barceloní —o millor dit, la fem en penedesenc.

Vegem, doncs, com és això. La part «barcelonina» és la que s’ocupa dels pronoms que fan referència a nosaltres i a vosaltres: els que en estàndard serien ens/nos i us/vos. Sí, els de:

-         Vam agafar-nos

-         Vau agafar-vos

El que fem en penedesenc i el que es fa en barceloní és:

-         Vam agafà-nse (tècnicament no s’hauria d’escriure així, però és per fer-ho gràfic, l’accent tampoc no hi va, és un símbol gràfic per demostrar que ha desaparegut la erra.)

-         Vau agafà-use

La part «tarragonina» s’ocupa de tota la resta dels pronoms: em/me, et/te, es/se, el/lo, la, els/los, en/ne, hi i ho. El que fa és fer desaparèixer la erra del verb i enganxar el pronom directament a la vocal final del verb, la qual cosa fa desaparèixer també la vocal del pronom en els casos de: me, te, se, lo, los i ne. Sé que així costa d’entendre i és avorrit, però la teoria s’ha d’explicar mal que ens pesi. Ara ho veurem claríssim amb els exemples. Primer els exemples en estàndard i després en penedesenc:

-         Vaig a dutxar-me → Vaig a dutxà’m

-         Vaig mirar-te → Vaig mirà’t

-         Va agafar-se → Va agafà’s

-         Va mirar-lo → Va mirà’l

-         Va mirar-la → Va mirà-la

-         Vaig agafar-los → Vaig agafà’ls

-         Vaig menjar-ne → Vaig menjà’n

-         Vaig anar-hi → Vaig anà-hi

-         Vaig donar-ho → Vaig donà-ho

Suposo que a molts de vosaltres us ha vingut al cap alguna d’aquestes formes, que, no ens enganyem, s’estan perdent a marxes forçades. De totes maneres, és possible que entre la gent més gran encara n’hagueu sentit alguna.

Hi ha una cançó dels Pets, famós grup de música tarragoní, en què apareix una d’aquestes formes. La cançó és «Tantes coses a fer», del disc Sol. Diu: «la vida és el que passa mentre fas plans per tení-ho (tenir-ho) tot lligat». Si no em creieu, escolteu-la.