dijous, 30 de gener del 2014

Bon profit

Bon profit

Per poder desenvolupar l’article d’avui caldrà fer un petit apunt tècnic imprescindible perquè s’entengui bé. Avui parlarem de verbs, i per això hem d’explicar la distinció entre els dos tipus principals de verbs: els transitius i els intransitius.

Ras i curt, els verbs transitius necessiten un element que els complementi el significat (complement directe, indirecte o de règim preposicional). Els verbs intransitiu no admeten cap complement que en completi o en modifiqui el significat. En aquesta distinció no hi entren els complements circumstancials, que són els que modifiquen la circumstància, el marc en què ocorre l’acció —generalment lloc o temps, tot i que n’hi ha de moltes altres menes. Els circumstancials no modifiquen el verb, sinó el marc on s’enquibeix la frase; per dir-ho d’una altra manera, aporten informacions no imprescindibles per entendre el significat del verb.

Posem-hi exemples. Són complements circumstancials (CC) els elements subratllats:

- L’any passat la meva àvia va aprendre a navegar per internet. (CC de temps)
- A Sant Quintí de Mediona vaig veure la millor Festa Major que he vist mai. (CC de lloc)
- Només volia treballar amb les seves eines. (CC d’instrument)

Aquests complements no fan canviar el significat del verb.

Ara ja sabeu què és un CC. En l’anàlisi que farem a continuació cal que tinguem present que quan parlo de complements que modifiquen el verb estic deixant sempre de banda els CC. Van a part.

Tornem a agafar el tema dels verbs transitius i intransitius —si no en recordeu la definició, aneu un altre cop al segon paràgraf.

Amb un sol exemple ens quedarà claríssim què és un verb transitiu i què és un verb intransitiu (verb negreta; complement subratllat):

- L’helicòpter vola. (intransitiu)
- L’helicòpter sobrevola casa meva. (transitiu)

Ara em direu: home, «casa meva» podria ser un CC de lloc. I jo us diré que no. Per unes quantes raons: primer, no el podem treure, per tant, és un complement que el verb necessita per completar el seu significat —si algú diu l’helicòpter sobrevola, qualsevol contestarà què sobrevola?; segon, si el substituïm per un pronom feble dóna l’helicòpter la sobrevola i els CC de lloc se substitueixen per hi.

Amb aquest exemple queda clar que no podem treure el complement al verb transitiu ni posar-ne un al verb intransitiu:

- L’helicòpter vola casa meva. (és clarament agramatical)

En canvi, sí que podem dir:

- L’helicòpter vola per damunt de casa meva. (l’element subratllat és un complement circumstancial)

I per què tant de merder? direu. Doncs sí, reconec que avui ha costat molt arribar al tema, però us prometo que seré breu.

Avui em volia centrar en els verbs dinar, sopar, esmorzar i berenar. La qüestió és que amb aquests verbs s’està produint un error greu des de fa temps en la nostra llengua. Resulta que són intransitius i els fem servir com a transitius. AIXÒ ÉS GRAVÍSSIM. Això significa que diem aquestes expressions, que són incorrectes:

- He dinat pollastre amb patates.
- He esmorzat un entrepà.
- Avui soparem verdura.
- De petit sempre berenava pa amb xocolata.

Hauríem de dir:

- Per dinar he menjat pollastre amb patates.
- Per esmorzar m’he menjat un entrepà.
- Avui per sopar hi ha verdura.
- De petit per berenar sempre menjava pa amb xocolata.

Per tant, tampoc no hauríem de dir:

- Què estàs sopant?
- Què has dinat?

Sinó:

- Què estàs menjant, per sopar?
- Què has menjat, per dinar?

Senyors, potser us sembla insignificant, però tornem a estar al mateix punt de sempre. Cal que procurem de mantenir la sintaxi genuïna de la nostra llengua. Si no la vetllem nosaltres, no ho farà ningú.

PS: Si l’heu acabat, avui ja podeu considerar-vos tips.

divendres, 24 de gener del 2014

Hi han verbs no concordants

No vull esparverar els puristes, però avui toco un tema controvertit. La meva consciència de lingüista fa dies que m’empeny a fer-ho, a desafiar les regles del joc, a reivindicar unes formes massa sovint deixades a nivells propis de delinqüents suburbans. Però no penso quedar-me callat, no. He estat assajant durant temps i m’he anat carregant d’energia per abordar aquest tema, un fenomen que estem tots culturalment programats per menysprear des de ben petits.

Senyores i senyors, no us faré esperar més. Us parlo del nostre verb existencial per excel·lència i del problema que té amb les concordances: el verb haver-hi. Sóc conscient que un cop oberta la caixa de pandora ja no em puc fer enrere. Així doncs, endavant les atxes!

En primer lloc desmenteixo el paràgraf anterior —comencem bé—  ja que de problema no en té cap. Els verbs no tenen problemes de concordança; diguem-ne que saben perfectament com s’han de comportar. El conflicte apareix amb el nostre dialecte estimat, el dialecte central. Resulta que en català central històricament s’ha fet la distinció entre:

-         Hi ha un nen. (singular)
-         Hi han dos nens. (plural)

El problema apareix amb l’estàndard, el qual ens diu que el verb haver-hi no ha de concordar mai amb el Subjecte / Complement Directe plural. De fet, tècnicament no diu que sigui incorrecte, sinó que és poc recomanable. En tot cas, la gramàtica catalana vigent no deixa prou clara la qüestió i la tradició ha anat etiquetant les formes concordades plurals del verb haver-hi com a incorrectes. En certa manera, és incorrecte per costum. Evidentment aquest tema s’ha de solucionar amb l’aparició de la nova gramàtica catalana —que està al caure. Tanmateix, mentrestant, tenim un problema.

Des del meu punt de vista, considero que és bastant greu que des de ben petits, a l’escola de primària, ja els mestres et diguin que hi han és incorrecte (caram, si fins i tot me’l corregeix el corrector automàtic del word! Això és una persecució). Senyors, si la concordança plural d’haver-hi és una forma genuïna catalana, matant la forma hi han estem copiant el castellà:

-         Hay un niño.
-         Hay dos ninos.

Hòstia, collons! No fotem riure! Prou que copiem la llengua veïna a tot arreu, no la copiem en aquest cas, per l’amor de Déu. Que aquí la gent en la parla col·loquial té la tendència a fer servir la forma genuïna; no els tallem les ales.

Bé, tornem al tema. El verb haver-hi normativament només té concordança singular, i la seva forma hi ha és la que concorda amb la tercera persona del singular (ell/ella/allò) i la tercera persona del plural (ells / elles / aquelles coses) —que són amb les úniques persones en què pot aparèixer.

-         Hi ha un nen enfilat a l’arbre. (normatiu)
-         Hi ha dos nens enfilats a l’arbre. (normatiu)

En català central, la forma més usual en la parla col·loquial de la gent és:

-         Hi ha un nen enfilat a l’arbre. (normatiu)
-         Hi han dos nens enfilats a l’arbre. (no normatiu)

En aquest sentit, el verb haver-hi és paral·lel al verb caldre, en els dialectes en què caldre concorda en plural, hauria de concordar també haver-hi:

-         Cal més ajuda de l’administració.
-         Calen més ajudes de l’administració. (català central / normatiu)
-         Cal més ajudes de l’administració. (català nord-occidental / normatiu)

Veient això, es demostra clarament que hi ha un greuge important que cal que se solucioni aviat.

A part d’això, reivindico la resta de formes que no siguin el present d’indicatiu:

-         Hi havien tres reis mags.
-         Hi havien hagut fins a 3.000 habitants en aquest poble.
-         Hi hauran tres cases diferents.
-         Hi haurien d’haver lleis diferents.


Així doncs, faig una crida a defensar la nostra manera pròpia de parlar. El català central té moltes riqueses lèxiques, sintàctiques i fonològiques que també hem de reivindicar com a riquesa de la llengua. Si ens fa il·lusió que a València diguin jo cante (jo canto) o a Mallorca diguin ses illes (les illes), també ens hem d’enorgullir de les formes nostrades com hi han

dijous, 16 de gener del 2014

Ensuma'n la flaire

El verb olorar és dels que últimament fot més puntades de peu a la sintaxi catalana. Des de fa un temps aquest verb va «decidir» adoptar un significat que en cap moment no hauria d’haver estat seu.

Entrem-hi.

Diguem-ne que olorar és un verb actiu —en contraposició a passiu. És una acció que necessita voluntarietat i ha de ser un ésser animat —persona o animal— qui la desenvolupi. Podríem dir que un no olora si no vol. En certa manera funciona com els binomis mirar/veure i escoltar/sentir:

Vegeu l’article

Així doncs, jo oloro si ho faig expressament, però jo sento (una olor) si ho faig sense voler. Veiem els exemples:

-         Quina flaire més bona, olora aquestes flors. (Hi ha voluntarietat)
-         Els meus gats sempre s’oloren quan es troben. (Hi ha voluntarietat)
-         Què és aquesta pudor? No la sents? (No hi ha voluntarietat)
-    Quina oloreta més bona! / - No sento res, tinc el nas tapat. (No hi ha voluntarietat)

Aquí trobem els primers conflictes perquè s’està començant a substituir sentir per olorar —per influències del castellà.  O sigui que, alerta.


Ara bé, el tema no s’acaba aquí, el conflicte tot just ha començat.

La qüestió és que el verb olorar ha adoptat —o està adoptant en algunes zones o àmbits del català—  una funció que tradicionalment ha pertocat sempre a la locució fer olor. Tradicionalment, olorar era: ‘emprar el sentit de l’olfacte per detectar quina olor fan les coses’. El nou significat que està adoptant, juntament amb el de sempre, és: ‘un ésser o objecte fer olor’. En català sempre s’havia dit que les coses fan olor, no pas que les coses oloren.

Vegem-ne algun exemple:

-         Quina olor més estranya que fa aquesta bossa. (català genuí)
-         El meu gos fa molt mala olor quan es mulla. (català genuí)
-       Aquests camps de roselles de davant de casa fan molta olor. (català genuí)

Actualment sovint se senten expressions com aquestes:

-         Com olora de raro aquesta bossa. (incorrecte)
-         El meu gos olora molt malament quan es mulla. (incorrecte)
-         Aquests camps de roselles de davant de casa oloren molt. (incorrecte)

Jo no sé a vosaltres, però a mi em fa mal quan sento coses d’aquestes. Quan parlen del catanyol, es refereixen a això. I ja heu vist com arriba a alterar una frase (fins a la destrucció de la sintaxi pròpia) segons quin fenomen —un altre cop provinent del castellà.

Ho repeteixo: no és tan important, almenys per mi, corregir la paraula bandeja o techo com intentar, entre tots, salvar l’estructura genuïna del català; perquè és irrecuperable i és el que el fa ser una llengua.

dimecres, 8 de gener del 2014

L'inici de les coses

Fa quatre dies —en realitat vuit— que hem encetat un nou any —doneu-vos ja per felicitats. Per què us dic això? Doncs mira, m’ho he fet venir bé per treure el tema d’avui, ja que, ni més ni menys, us parlaré del meravellós verb encetar, l’ús del qual està en caiguda lliure —pobret.

Què li passa? Doncs que la gent ara tot ho obre o ho comença, no enceta res.

Per als que no el coneguin, encetar significa ‘fer el primer tall o primer tros o començar a gastar’, també té un sentit figurat que significa ‘obrir una conversa, una negociació, etc.’.

Fem-ho, com sempre, amb exemples:

-          Obre aquest pot d’olives i reparteix-les.
-          Caldrà que obris una llauna d’anxoves, ja que aquesta s’ha acabat.

Aquestes frases no es pot dir que siguin incorrectes, però són poc genuïnes en el sentit de ‘començar a gastar’, que és el que realment té, ja que en el fons no ens estem referint a l’acció d’obrir la llauna o el pot. Perquè ens entenguem: obrir és ‘obrir i punt’.

Per tant, si volem ser curosos amb la sintaxi catalana genuïna seria més adequat:

-          Enceta aquest pot d’olives i reparteix-les.
-          Caldrà que encetis una llauna d’anxoves, ja que aquesta s’ha acabat.

De totes maneres, el que s’ha sentit —llegit— fins ara és suportable. Ara vénen les grosses! Quantes vegades heu sentit expressions com aquestes:

-          Obre el fuet.
-          Comencem l’altre pa, que en vol tothom.

Quantes vegades? eh? digueu? quantes? Déu meu, quin mal d’orella! En fi, relaxem-nos. La manera òptima de dir-les seria fent servir el verb encetar.

-          Enceta el fuet.
-          Encetem l’altre pa, que en vol tothom.

Perdoneu si em poso pesat, però és que sap greu que tinguem un verb tan bonic com aquest, amb un significat prou fàcil i concret, i que el substituïm per dos verbs que es fan servir per tot (obrir i començar).

Sabeu què ho causa, això? Doncs sí, com sempre, com que és un verb que no té una traducció literal en castellà, fem com sempre: adaptem el català en la mesura del castellà, és a dir, que hem agafat els verbs que en castellà signifiquen encetar, que són abrir i empezar (o comenzar) i els traduïm literalment al català; com que el resultat és que ens dóna un verb català, ja ens quedem tranquils. Ens quedem tranquils mentre anem assassinant la nostra llengua. O sigui que, compte.

Per acabar-ho d’adobar, el verb encetar té un altre significat: ‘obrir, pelar o irritar una part del cos’. Així doncs, quan estem molt refredats i de tant mocar-nos se’ns queda el nas vermell, la pell del nas no se’ns ha irritat, se’ns ha encetat.

Entesos?