dimecres, 18 de desembre del 2013

Temps de lleure

Podríem dir que som descendents culturals, en molt bona part, dels romans. En això hi podríem estar tots més o menys d’acord. Ara bé, s’ha de reconèixer una cosa: els paios s’ho sabien muntar bé. Eren una cultura centrada primer en el lleure i després en el deure. No sóc historiador, o sigui que millor que no parli més de temes culturals de la Roma clàssica perquè l’acabaria espifiant, però m’he fixat en un detallet lingüístic que ens demostra una mica això que acabo de dir.

Diu que els romans acostumaven a fer els negocis més importants a la sauna —jo ho he sentit molts cops, això—, ara diu que els negocis es fan a la llotja dels estadis de futbol; en realitat no hem canviat gaire.

Bé, on volia anar a parar? Hi ha una parella de paraules que em tenen captivat: oci i negoci. Si ens hi fixem, veiem que són molt semblants. Si furguem una mica, veiem que provenen del mateix lloc. Totes dues vénen de la paraula OTIUM, la qual significava, en llatí, ‘oci’ o ‘lleure’. La gràcia és que en llatí també existia la paraula NEGOTIUM, de la qual, com ja haureu deduït, prové la paraula negoci.

Ara bé, la gràcia de tot plegat és la següent. NEGOTIUM és una paraula formada per OTIUM i la partícula NEC al davant, la qual significava ‘negació de’. Sintàcticament aquesta informació no té cap interès, però trobo que sí que en té en el camp de la lingüística antropològica; ens explica una mica com eren i com pensaven els romans, els nostres avantpassats.

Aviam, per acabar-ho d’entendre, el que em sembla digne de menció és el fet que la paraula de base per formar oci i negoci surti de la paraula que significava ‘oci’. D’això se n’extreu que l’activitat principal és l’oci, el temps lliure, el passar-ho bé; després ja trobarem temps —si escau— per al negoci.

En realitat té molt de sentit que aquests dos conceptes —contraposats— siguin un la negació de l’altre. El que sorprèn —és significatiu— és que el principal sigui l’oci. No sé per què però em temo que en moltes altres llengües és al contrari.

O sigui que ja sabeu perquè els mediterranis no tenim la mateixa fama de treballadors que els europeus del nord, perquè des de la cultura romana ja ens ve inculcat que el primer és l’oci i després ve el negoci.


És curiós.  

dimarts, 10 de desembre del 2013

Això és insuportable!

Collons, acabo de descobrir una cosa que m’ha deixat parat: resulta que el verb arrepenjar-se no és normatiu; en català estàndard hem de dir repenjar-se. Primera notícia, no m’ho esperava pas, no. Molts pensareu que, per ser filòleg, sóc una mica curt, però els que sigueu del Penedès m’entendreu.

La sorpresa ha estat majúscula quan he buscat la paraula al diccionari (DIEC 2), per a aquest article, —necessitava saber-ne el significat amb exactitud— i he vist que no existia. Segona opció: no pot ser que s’escrigui amb aarrapenjar-se. Evidentment, no (ho he buscat per si de cas). Tercera opció: cling! llumeta encesa! És que deu ser repenjar-se. Efectivament! Quarta opció: ho buscaré a tot arreu de les dues maneres: enciclopèdia, optimot, termcat. En cap d’aquests llocs no hi he trobat arrepenjar(-se), però sí repenjar(-se). Cinquena opció: aquesta és la bona i me la deixo per al final, mirarem per si de cas el Diccionari català-valencià-balear. Eureka! Arrepenjar et remet a repenjar, on t’especifica que aquest verb es pronuncia arrepenjar al Camp de Tarragona —evidentment és un fenomen que arriba al Penedès.

Veus, sempre és bon moment per aprendre coses. Ara ja sé que arrepenjar-se no és normatiu, però ho seguiré dient amb tota la tranquil·litat del món, excepte quan hagi de parlar en català estàndard formal —tampoc no crec que sigui una paraula que es faci servir gaire en contextos formals.

Però bé, això només és una «breu» introducció. I em direu, tot això, doncs, a sant de què és? Paciència, senyors, paciència, ara ve el tema.

L’article d’avui vol aclarir l’espai que ocupen tres expressions sovint mal emprades en català: donar suport, recolzar(-se), repenjar(-se). I tot per la paraula apoyar provinent del castellà —maleït sia! comença a tocar els pebrots, ja!

En realitat no és gens difícil distingir les tres paraules perquè ocupen un espai conceptual molt concret i diferenciat, però esclar, com que en castellà tot és apoyar, costa més.

Donar suport és «moral» o intel·lectual, no és físic. Per exemple «Et dono tot el meu suport perquè sé que tens raó».

Recolzar és físic. Significa que fas servir una plataforma per aguantar una part del cos. «Quan estudio recolzo els braços en l’escriptori».

Repenjar és anar una mica més enllà que recolzar, és posar el teu pes en una plataforma perquè t’aguanti. «El paio es repenjava a la paret tot fumant, es creia un dolent de peli barata», o «S’hi van repenjar tanta estona que es va trencar». És curiós, però, perquè aquest verb també té un sentit figurat que reprèn el concepte no físic de donar suport, però en aquest cas té connotacions negatives. Repenjar-se en algú és deixar que l’altra persona ho solucioni tot per tu: «S’hi repenjaven tant que al final se’n va cansar i els va fotre fora de casa».

De fet, recolzar també té un significat figurat. Recolzar-se en algú és deixar que l'altra persona t'ajudi: 
«Es recolzaven sovint en el germà gran per a tots els temes administratius».

Així doncs, aquestes frases les hauríem de traduir així:

-         Yo te apoyo, creo en ti Jo et dono (el meu) suport, crec en tu
-         Apoyé los brazos en la butaca Vaig recolzar els braços en la butaca
-         No apoyar-se en el cristal No us repengeu al vidre


També és veritat que hi ha gent que diu apoyar quan parla català i es queda tan ample. Potser ho fan per no equivocar-se.

PS:
«Apoyaré la reforma del Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya».

«Donaré suport a la reforma de l’Estatut de Catalunya que aprovi el Parlament de Catalunya». 

dimarts, 3 de desembre del 2013

Afeblint la llengua

Què passa amb els pronoms febles?  Tot el sant dia estem sentint que el pronom feble s’està morint —fins i tot hi ha una pintada als lavabos de la facultat de Filologia Catalana de la UB en què es pot llegir la sagrada frase «El pronom feble és mort» (planta 0 de l’edifici Josep Carner, lavabo de nois, porta esquerra, per dintre), bé, almenys fa un parell d’anys encara hi era.

En realitat no s’està morint el pronom feble com a concepte eteri, com a significat ideal, però sí que hi ha algun dels pronoms febles que està desapareixent a marxes forçades.

Els més avesats a aquests assumptes ja sabeu de quins dos pobres desgraciats parlo: el en i el hi. Pobrets. Si fos creient resaria un parenostre cada dia abans d’anar a dormir per salvar-los —dissabte millor que no.

Posarem alguns exemples per demostrar la gravetat de la situació —riu-te’n, de l’efecte 2000.

Així és com parlàvem fa 20 anys a l’escola al meu estimat poble, Sant Quintí de Mediona:

-         Això no s’hi val!
-         Si home, jo no m’hi vull posar (de porter)!
-         I com s’hi juga?
-         Vés-hi tu!
-         Saps? Ahir vaig anar al zoo! / Ha! Jo hi vaig cada dia! (penseu que teníem 6 anys)
-         Tinc 20 caniques/ Doncs jo en tinc 100!
-         No en vull, d’això!
-         N’hi ha dos!
-         Jo en vaig veure més!
-         En tinc 6.

Així és com parlen avui dia els nens de 6 anys a l’escola de Sant Quintí de Mediona:

-         Això no es val!
-         Si home, jo no em vull posar (de porter)!
-         I com es juga?
-         Vés tu!
-         Saps? Ahir vaig anar al zoo! / Ha! Jo vaig cada dia!
-         Tinc 20 caniques/ Doncs jo tinc 100!
-         No vull, d’això!
-         Hi ha dos!
-         Jo vaig veure més!
-         Tinc 6.

Collons, quin mal, no? Això fa de molt mal sentir. Empassem saliva i intentem de continuar vivint —si és que encara podem.

D’acord, us he enganyat, no és generalitzat. Encara se sent molt, el pronom feble, a Sant Quintí, però al ritme que anem, no trigarà gaires anys a desaparèixer. És que, esclar, si els pares no el fan servir i a l’escola el pronom feble és minoritari, els nens l’aniran perdent i ja no el transmetran quan siguin pares.

Per poder mantenir viu el pronom feble cal que ens mantinguem ferms, que el fem servir i que, sobretot, els que el tenim interioritzat no el perdem. Perdre’l és molt senzill, però que el guanyi algú que no el «porta de casa», és molt més complicat i vol esforç. Ara bé, tenim una cosa a favor: el pronom feble s’enganxa. Si tu no el dius i convius amb una persona que sí que el diu, a la llarga el dirà —potser no al 100 %—; però ALERTA, també pot passar a l’inrevés, el pots perdre per conviure amb una persona que no el diu. Per això cal que ens hi fixem.

Perquè, senyors, crec que hem de començar a assumir una cosa: parlar català significa més que traduir del castellà paraula per paraula. Sé que sóc pesat amb aquest tema, però és que està passant així, i cal que en siguem conscients.


PS: Haureu notat que sembla que me’n foti. En realitat és un tema molt preocupant, però, com diu aquell paio de l’APM?, «val més agafar-s’ho en conya».